Ara que es comença a parlar d’estatuts a l’ANC cal analitzar alguns dels aspectes clau que garanteixen el funcionament democràtic de l’Assemblea.
Un seria la necessitat de mantenir les dues terceres parts dels vots dels secretaris nacionals per a aprovar els càrrecs orgànics de l’entitat, així com per altres aspectes considerats també fonamentals i que ara mateix no enumeraré donat que no son rellevants per a l’argumentació que segueix.
Encara que pot semblar una qüestió numèrica sense transcendència, res més allunyat de la realitat. Aquest fet ha de garantir el respecte a les minories i facilitar el consens entre les diferents visions que inevitablement formen part de totes les institucions vives.
El consens s’aconsegueix quan es negocia, quan hi ha voluntat d’acceptar el dissens i quan hi ha disposició de canviar plantejaments per tal d’acceptar els dels altres. I no s’aconsegueix quan la majoria no està disposada a acceptar res més que les seves visions, allò que l’Umberto Eco anomena populisme quantitatiu.
Quan es funciona amb una visió que potencia només les majories i s’oblida de les altres opcions es perd, no només l’exercici de la democràcia directa, sinó totes les opinions i les possibilitats de treball que es desprenen de cada una d’elles, tota la riquesa que fomenta la diversitat.
L’assemblea necessita la col·laboració de tothom justament ara que el moviment independentista està en hores baixes i necessita allunyar-se d’un funcionament partidista que porta a negligir tot allò que no coincideix amb la visió majoritària i a establir el domini del 50%, cosa que no fa res més que limitar debats, opinions i empobrir el moviment.
Els partits polítics són imprescindibles en una societat democràtica però l’Assemblea no és cap partit i és bo que se’n mantingui separada, tant a nivell organitzatiu com a nivell de plantejaments, perquè el control partidista significaria la mort de l’única associació que defensa la vigència de l’U d’octubre, l’única que encara no ha deixat l’independentisme en via morta fins d’aquí a unes quantes generacions, cosa que a la pràctica vol dir per sempre més.
Teresa Calveras
