Entre els dies 30 de setembre i 11 d’octubre, l’Office for Democratic Institutions and Human Rights (ODIHR), un departament de la important Organització per a la Seguretat i Cooperació Europees (OSCE), organitzà a Varsòvia el fòrum anual titulat “Human Dimension Conference“. Vaig tenir l’honor de representar a l’Assemblea els dies 3 i 4 d’octubre i participar en les sessions sobre rule of law en què els 57 estats membres de la OSCE i entitats de la societat civil d’Europa, Amèrica del Nord i Àsia, com la nostra, tenien dret a participar-hi.
Com hauria de fer tot català que es trobi en disposició de ser escoltat en fòrums com aquest, vam denunciar -des de la palestra- la política de repressió espanyola, antidemocràtica, arbitrària i contrària als valors del món lliure que exerceix Espanya contra els catalans.
Tanmateix, sense que sigui cap fet sorprenent, la protagonista va ser Rússia. I raons no en manquen. Avui el fet més rellevant podrà ser la invasió injustificada del territori ucraïnès, però els esforços de l’autocràcia russa per atacar els interessos dels règims democràtics d’aquí i d’allà fan la llista ben llarga, com és el cas del suport a les juntes militars del Sahel, després de l’onada de cops d’estat a la regió.
No obstant això, el que potser sí que pot astorar a algun lector són les enormes similituds entre els estats rus i espanyol. Ambdues concepcions polítiques, influïdes per un llegat imperial, es basen en nocions supremacistes de les identitats castellana i russa -per sobre de la resta d’identitats nacionals de llurs estats- per justificar institucions econòmiques extractives que beneficien i enquisten una xarxa clientelar en favor d’oligarques que representen una fracció minúscula de la població. Així mateix, tenen la mateixa naturalesa que els empeny a respondre amb força, contundència i autoritàriament contra qui amenaça aquest statu quo disfressat d’aparença de legalitat -el que en el món anglosaxó es coneix com a rule by law.
Però no tot són semblances, car quedar-se amb la idea que Espanya és Rússia, no només és una proposició simplista, també és falsa quan és evident que la transcendència geopolítica del darrer és immensament més gran.
El factor diferencial essencial és el bloc de què formen part i això, de moment, és el que salva Espanya. Mentre Espanya quedi integrada en la plantilla de les democràcies consolidades, en un context internacional d’enfrontament entre els règims democràtics i els autoritaris, tot país del món lliure estarà en oberta predisposició de perdonar els excessos de Madrid, de manera similar a com van passar per alt la gènesi feixista del franquisme durant la guerra freda gràcies al seu anticomunisme militant.
Això facilita l’èxit en l’estratègia de distensió i normalització duta a terme per al PSOE darrerament. A qui importa que l’amnistia no s’estigui aplicant, que la repressió segueixi i que el desig d’autodeterminació dels catalans resti sense resposta? Els països de l’entorn s’aferraran a qualsevol excusa per mantenir una Espanya “forta” i “amiga” contra els enemics d’Occident.
Que Pedro Sánchez cerqui l’estratègia més adequada als seus interessos aprofitant el context és comprensible. El que no s’entén és que els catalans o part de la seva èlit política -sota la mateixa conjuntura internacional- hagin apostat per una estratègia que reforça la via espanyola i que en res ens beneficia.
Ja va sent hora, com a nació avançada que som, que agafem les regnes del nostre destí. Superem la guerra civil i fratricida independentista, recuperem un comandament únic i esmercem esforços en actuar amb eficiència en el camp de la geopolítica amb una visió d’estat.
Hauríem de ser capaços d’explotar les similituds entre el Regne d’Espanya i la Federació Russa i d’exposar que, en benefici del poder tou de les democràcies, la importació de pràctiques autoritàries al món lliure ens afebleix com a bloc i enforteix el Triumvirat Pequín-Moscou-Teheran. Només així generarem potencialitats de col·laboració entre els nostres aliats en connexió amb els nostres interessos nacionals.
Visca Catalunya!
Josep Punga