He llegit amb interès l’esforç que fa el company Àlex Canturri per parlar objectivament d’Aliança Catalana i no comparteixo el plantejament de l’anàlisi. Centrar-lo a discernir si AC és o no és “feixista” o és d'”extrema dreta” em sembla un error. No es tracta de decidir etiquetes, perquè les etiquetes no ajuden a entendre res sinó que ens porten a discussions bizantines.
Per a mi la qüestió es pot resumir en aquests punts:
- La proposta política d’AC s’explica a través de les seves intervencions públiques, fonamentalment al Parlament i a xarxes.
- Al Parlament, les intervencions d’AC gairebé sempre posen el focus en la immigració, principalment magrebina, musulmana o “islamista”. Ho fan amb dades no contrastades, tergiversades o directament falses. És una estratègia habitual en les formacions polítiques de dreta populista o filofeixistes: designar un enemic exterior com a amenaça total.
- Aquesta suposada amença es magnifica amb un doble discurs: “els de casa primer”, d’una banda, i la denúncia d’una hipotètica substitució cultural, de l’altra. Són els mateixos fonaments del discurs polític de Trump: American’s first, MAGA, etc. El discurs alimenta les pors de molts ciutadans i algunes percepcions subjectives, per més que no tinguin cap fonament cert en les dades objectives; és per això que se’l considera “populista”. I amenaça els principis democràtics, perquè aquesta por acaba justificant qualsevol mesura excepcional, com estem veient en directe als Estats Units.
- En les intervencions a xarxes o en entrevistes, la líder d’AC ha dit explícitament que coincideixen del tot amb les propostes de VOX, llevat del fet que s’expressen en castellà. Igualment, han donat suport a AfD (la ultradreta alemanya), a Netanyahu, a les decisions més polèmiques de Trump, etc. Quan han abordat qüestions generals, com la política de pensions, la seva visió ha estat gairebé sempre d’un ultraliberalisme descarnat.
- Pel que fa a la qüestió nacional, la principal característica d’AC és la denúncia del “processisme”. No ha fet, però, cap proposta per avançar cap a la independència. Alimenta la disputa interna, el caïnisme, la fragmentació del moviment independentista. Aquesta fragmentació és la millor garantia, per a l’estat espanyol, que l’independentisme no tornarà a tenir la capacitat de formar majories suficients per recuperar les institucions.
- Mentre es centra la mirada en la suposada amenaça de la “immigració islamista”, es desvia l’atenció del problema real que tenim: l’estat espanyol, el dèficit fiscal, el tracte colonial, l’estratègia desnacionalitzadora i espanyolitzadora.
- AC està tenint la capacitat, a la vista del que de moment diuen els sondejos d’opinió, de recollir el descontentament d’una part sensible de l’electorat. És, també, una característica comuna de les formacions populistes de dreta: amb el seu discurs impugnen “el sistema” i per tant són percebudes com un vot crític, alternatiu i antisistema. Es fan fortes des de l’oposició, però rarament són capaces de traduir el seu discurs en acció de govern (començant per Ripoll).
Fins aquí els fets, l’anàlisi objectiva. Ara, la lectura política.
D’ençà del seu naixement, el catalanisme i el projecte de construcció nacional s’han caracteritzat per la seva vocació inclusiva i els plantejaments més obertament democràtics. Sempre hi ha hagut temptacions etnicistes o excloents, però mai fins ara no han estat sinó marginals.
Més enllà de les qüestions de principis (cadascú ha de valorar en consciència si se sent còmode amb un discurs xenòfob o amb plantejaments directament inhumans), val la pena valorar només políticament, instrumentalment, les perspectives d’AC. Seria ben paradoxal que un sector de l’independentisme adoptés ara el seu “programa”. Perquè tot indica que la composició actual de la societat catalana el condemnaria a no aconseguir mai una majoria suficient. Que és exactament el contrari del que maldem per obtenir.
Oriol Izquierdo
