El relat espanyolista ho afirma amb rotunditat utilitzant tots els altaveus a la seva disposició. Vivim en un món on la política és ficció, teatre, teatre del dolent, a vegades una pura comèdia, a vegades, una tragèdia. La política ja no és l’art de gestionar el bé comú, és l’art de fer-ho veure i de repetir-ho tant com calgui fins que els espectadors s’ho creguin.
Ara toca representar l’últim acte de la funció “El procés” (català, no el de Kafka) amb un guió que es va escriure a vàries mans, catalanes incloses, i que començà amb la redacció d’un article 155 que els nostres pares constitucionalistes havien deixat en blanc pensant precisament en aquest moment de la història. Això sí que va ser una jugada mestra!
Però més enllà de la funció teatral, un cop abaixat el teló, encara tenim la llibertat personal i inalienable de sortir del teatre i respirar l’aire fresc de l’exterior deixant enrere els altaveus del règim que criden a través de les ones de ràdios, televisions, i de la lletra escrita dels TBO del segle 21 amb noms coneguts com ara, el periòdic i l’avantguarda. Depèn de nosaltres, doncs, deixar enrere l’aire enrarit i pestilent que els actors de l’obra desprenen a la sala de representacions. Una monarquia fatxenda i uns jutges prevaricadors, uns poders econòmics estafadors i uns mals polítics a sou. Un Estat que ens vol fer creure que la independència és impossible, però que l’ha vist tan possible que no ha dubtat ni un moment a obrir les tapes de les seves clavegueres i deixar que l’aire podrit i corrupte del subsol hagi envaït la superfície empestant tots els ressorts i delinqüents d’un estat post-franquista.
Molts de nosaltres ja fa temps que ens volem donar de baixa i no volem seguir amb la subscripció forçosa a contemplar la farsa. Mentre som forçats a ser-hi per força podem sortir de la representació i provar de respirar aire fresc amb companys i gent de bé disposats a no rendir-se mai si més no en aquest espai lliure que és el nostre pensament.
Veiem, doncs, segons consell d’un il·lustre actor de l’obra, quins són els fets i oblidem-nos de paraules.
Com va començar el procés segons ells mateixos? Segons les seves pròpies veus autoritzades, un cop mobilitzats uns quants centenars de milers de catalans, van ser els mateixos dirigents de l’autonomia els qui van “exacerbar” als ciutadans amb enganys utilitzant la propaganda del canal català TV3 (“en mala hora cedimos en esto, Juanito”) Els dirigents catalans manipulaven a la ciutadania amb els mitjans a la seva mà. No podien entendre-ho d’una altra manera, ja que aquest és el mètode que ells fan servir per domesticar les seves gallines i mantenir-les ben acotades al seu galliner anomenat “La unitat de la pàtria”
La realitat és ben bé una altra: la sentència de l’estatut havia trepitjat els nostres drets d’una forma ben barroera. El rerefons era ben clar, no podíem ser catalans lliures dins una “España plural”. Havíem de ser “Españoles, variante folclórica catalana”
Aquesta desafecció, tal com digué un dels nostres il·lustres presidents de l’autonomia catalana, la vam vestir amb arguments objectivables i contrastables amb l’ajuda d’associacions com l’Assemblea Nacional Catalana, nascuda a mida per l’ocasió per iniciativa de la societat civil, Ómnium, El Cercle Català de Negocis, Súmate, etc. Unes iniciatives sostingudes per milers de ciutadans anònims i voluntaris sense cap ànim de lucre.
Quins eren (i quins són) aquests arguments?
- Un dèficit fiscal enorme calculat per ells mateixos a través de l’AIReF (Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal).
- Dèficit d’infraestructures en rodalies
- No inversió en el corredor del Mediterrani
- Els trens buits i estacions fantasma del AVE radial de Madrid arreu
- Aeroports buits a llocs deserts
- Inversions estatals a Catalunya desproporcionades respecte a la contribució del PIB
- Recursos del TC contra lleis catalanes d’alt contingut social
- Greuges comparatius amb els peatges a les autopistes
Una llista inacabable…
Arguments raonats i justificats amb números. Arguments sòlids, però que ja no formen part del relat. Excepte el greuge dels peatges (quina se n’empescaran per tornar a rascar-nos les butxaques?) tots els altres segueixin ben vius.
2023 EL PROCESO HA FINALIZADO
Com hem d’interpretar aquesta afirmació, si resulta que tots els greuges segueixen, alguns fins i tot han augmentat, especialment el del maltractament de la llengua? L’explicació, al meu entendre, és Maquiavèl·lica!
Qui era Maquiavel?
Un diplomàtic del segle XV. Diplomàtic al servei de diferents principats en què estava dividida la península Itàlica i sempre a prop de papes, prínceps i emperadors. Va ser arrestat i acusat de conspiració per part dels Mèdici. Durant el seu empresonament va escriure El Príncep, un manual de ciència política fruit de la seva experiència al costat del poder.
El llibre versa sobre què és un principat, de quantes classes n’hi ha, com s’adquireix, com es conserva, per què es perden.
Veiem que diu en el capítol 5
Capítol 5. DE QUINA MANERA S’HAN DE GOVERNAR LES CIUTATS O ELS PRINCIPATS QUE, ABANS DE SER OCUPATS, VIVIEN AMB LES SEVES PRÒPIES LLEIS.
Copio literalment el primer paràgraf del capítol.
“Quan els estats que es conquereixen tal com hem dit estan acostumats a viure amb les lleis pròpies i en llibertat, hi ha tres maneres de conservar-los: la primera, destruir-los; la segona, anarhi a viure personalment, i la tercera, permetre’ls de viure amb la pròpia llei, traient-ne un tribut i creant-hi una oligarquia que te’l mantingui fidel”
Haig de dir que quan vaig llegir aquest paràgraf de l’obra d’en Maquiavel hi vaig veure immediatament el nostre cas. La pròpia llei és l’Estatut (retallat, però és llei pròpia) i l’oligarquia local no era altra que l’antiga Convergència i Unió. La Unió era important, no en va el Sr. Duran i Lleida vivia pràcticament a la capital del regne. La deslleialtat de les classes joves dirigents de convergència, empeses per la necessitat de recuperar el poder a la Generalitat que havien perdut a mans dels socialistes, intentant fer seves les reivindicacions de la ciutadania, va portar al trencament i desmantellament del braç polític de l’oligarquia catalana espanyola. D’aquí tots els atacs perpetrats per la maquinària de les clavegueres contra una família política representada en la figura dels Pujol que creien que els havia traït.
Quan el portaveu dels poders del regne ens diu que el procés s’ha acabat cal interpretar-ho en clau Maquiavèl·lica. El que ens volen dir és que ja han recuperat aquella oligarquia local i la classe política a sou que els permet controlar la colònia. Ja se senten segurs que tenen fidels catalans que els asseguren que no tornarà a haver-hi cap rebel·lió. Afortunadament no han optat per les dues primeres solucions maquiavèl·liques; la destrucció i la invasió.
Els motius pels quals els ciutadans ens volem rebel·lar resten intactes. Tots i cadascun d’ells i alguns potser fins i tot agreujats com ara el de la llengua.
Malgrat tot molt segurs no en deuen estar quan tenen la necessitat de repetir-ho ben sovint. La nostra tasca com a independentistes és saber interpretar tot el que sentim pels altaveus del règim en clau maquiavèl·lica.
Cal mantenir la nostra llibertat de pensament i no deixar-nos emportar pels altaveus que proclamen les bondats dels nostres “amos i senyors” que cada dia prometen i prometen metre incompleixen les promeses passades.
I no penseu pas que aquesta classe política que col·labora a la desorientació al desànim i a l’engany sibil·lí pertany només a unes sigles concretes. No, havent vist tan a prop la disgregació de la seva unitat sagrada ben segur que treballen a sumar adeptes de totes les famílies polítiques a la seva causa interessada.
Què hem de fer doncs?
Veurem en una segona part d’aquest escrit si el Sr. Maquiavel ens en dona algunes pistes
Alfons Carreras
