Havent passat pocs dies des que es va assolir la macabra efemèride de tres mesos de guerra entre Israel i l’organització terrorista Hamàs, vaig topar en aquest mateix portal amb un intent d’opinió mal confeccionat i en un castellà barroerament escrit que, en el millor dels casos, tot just assoleix la qualitat d’una aglutinació d’eslògans simplistes.
Si algú creia que les qualificacions d’enguany del nostre país en les darreres proves PISA no podien haver anat pitjor, deu nos en guard que aquell esbós no arribi en mans dels seus avaluadors…
Alguns consideraran excessiu l’esforç que fa un servidor redactant aquesta resposta, però no puc estar-me de no fer-la per dues raons. En primer lloc, en autodefensa per al·lusions; i en segon terme, per aquelles persones que de bona fe hagin pogut caure en el parany dels pseudoarguments emprats per una persona que, parafrasejant Cervantes, té d’escriptor la gràcia que no li ha volgut donar el cel.
Començaré per al seu final. Tota persona amb un mínim d’humanitat té l’obligació moral de lluitar per un món més just. Precisament aquest imperatiu és el que ens hauria d’alçar en contra de Hamàs —l’autèntic repressor— en defensa dels civils palestins i israelians —els veritables agredits.
Un conflicte entre comunitats humanes se sustenta quan els posicionaments intolerants de com a mínim una de les parts controlen el relat, la mobilització i l’actuació política. És evident la presència de posicions irredemptistes entre les poblacions israeliana i palestina que, mútuament excloents, dificulten la coexistència pacífica.
Tanmateix, hi ha una diferència essencial en la configuració institucional dels dos règims que afecta amb escreix la transcendència sobre l’escala de valors que propaguem i defensem a escala planetària. No és el mateix un estat basat en el principi de pluralitat política els representats polítics del qual han de rendir comptes als seus ciutadans, que una autocràcia repressora basada en el pensament únic i la nul·litat del valor de la vida. En el primer, la mateixa societat farà pagar als capitosts de la radicalització; en el darrer, els ultres silenciaran —bon eufemisme— qualsevol alè dissident.
No sé si sabrà vostè que diverses organitzacions de drets humans com Human Rights Watch o Amnistia Internacional han acusat Hamàs de cometre crims contra la humanitat sobre la mateixa població palestina ençà el cop d’estat perpetrat el 2007, un any després
de guanyar les eleccions. Només hi ha una cosa més trista que un règim que atempta contra la seva pròpia gent, i és la manca de sorpresa que genera aquest tracte inhumà.
“Segons amb qui cadascú s’ajunta, tal serà”, diu la vella locució llatina. Res com observar els principals valedors internacionals d’aquesta organització terrorista per adonar-se de l’escala de valors que representen. Començant per la “democràtica” Turquia, repressora dels kurds d’arreu, dins i fora de les seves fronteres i amb passaport turc i sense. Els dies 23, 24, 25 i 26 de desembre l’exèrcit turc va bombardejar hospitals, estacions d’aigua i d’electricitat de Rojava (Kurdistan sirià) en un flagrant crim humanitari que l’administració autònoma democràtica del nord i l’est de Síria va lamentar en un comunicat. Ningú veurà Erdogan retre comptes. Quant la Xina, clara “defensora de la diversitat”, la simpatia cap a moviments musulmans deu ser un tema de fronteres, perquè la població xinesa que professa aquesta religió en el seu dedins no té més escapatòria que amagar la seva fe o viure reclosa en camps de concentració situats a Xinjiang, on no per casualitat els uigurs són l’ètnia majoritària. Ningú veurà Xi Jinping retre comptes. Així mateix, la “tolerant” Rússia, famosa per al seu tracte a les persones que se surten del marc tradicional, i “el paradís dels drets humans” en l’Iran de Mahsa Amini, no només tenen en comú sengles impunitats de Putin i Khamenei, també es troben entre les amistats de la maquinària repressora de Hamàs.
No s’equivoqui, denunciar la influència perversa i negativa de Hamàs sobre el món no implica negar cap dret als palestins, de la mateixa manera que defensar la fi d’aquesta organització fonamentalista religiosa no suposa cap postura acrítica amb el govern israelià ni haver d’anar de bracet amb l’extrema dreta d’Otzma Yehudit liderada per Ben
Gvir. Aquí no m’hi trobareu.
I acabo amb el seu inici. Com a ésser humà m’és impossible posar-me de perfil amb el que està succeint a Palestina. La guerra és horrible en totes les seves manifestacions. Com deia Heròdot d’Halicarnàs, en la guerra s’altera l’ordre natural de les coses i en comptes de ser els fills qui enterren als pares, són els pares qui enterren als fills. Nogensmenys, adverteix Masaryk, hi ha quelcom més immoral que la guerra: viure en esclavitud, esclavitzar als teus congèneres, una vida, en definitiva, d’indignitat humana.
Per una Palestina lliure de Hamàs que pugui gaudir amb dignitat dels drets inherents a les d’una ciutadania democràtica que esculli els seus governants, qui hauran de liderar les legítimes aspiracions i reivindicacions nacionals dels palestins.
Josep Punga
