Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament,
dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament
extraparlamentari) hi passaven aquests fets
La crònica (IV)
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
La gent de la Generalitat de Catalunya es nega a veure que som un país colonitzat, i potser per aquesta flaquesa constitucional, compartida amb altres organismes, pot ser que se’ls hagi acudit preguntar on és que cal fer convenis sobre la utilització de la pròpia llengua en uns jocs olímpics que han de tenir lloc a casa. No pas, em sembla, que en cap dels països que gaudeixen d’independència política i tenen el propi estat, sigui així. Això darrer, amb perdó d’un Solé i Tura que no fa gaire, després d’haver pentinat el president Pujol per la seva inclinació a un doble llenguatge que a tots els no adeptes al seu “nacionalisme” ens deixa prou bocabadats, ens assegura que d’estat els catalans ja en tenim, però ens convenç només, i ja ho estàvem, que a l’estat aquest dels amors espanyolistes, sempre tan poc romàntics, hi pertanyem, és ell qui ens té. Hi ha una lleu diferència, oi?
Ja tenim conveni, doncs, amb el vist-i-plau però sense firma de l’Aina Moll, i deu ser tanta la confiança entre les parts contractants que ni s’han preocupat d’establir quina de les dues llengües oficials a la nostra comunitat anirà davant dels idiomes olímpics per excel·lència. El dels flegmàtics anglesos que ara a Austràlia celebren bicentenaris d’avançades civilitzadores a càrrec de gent que a les illes els feien nosa i dels francesos que encara avui fan sacrificis autonòmics a Nova Caledònia mentre escanyen aquelles contrades catalanes que van incorporar al seu territori.
Bé, el dia vuit de gener de l’any passat es constituïa a Barcelona l’Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya i el dia dinou del mes següent era inscrita al Registre d’Associacions de la Generalitat. La intenció era, i és, aconseguir el Comitè Olímpic, com l’han tingut tantes terres sense estat (Antilles Holandeses, Bermudes, Guam, Hong Kong, per citar-ne només unes quantes), però mentre ells malden per obtenir el suport de les entitats esportives i de tots els ciutadans en general, heus ací que ja circula l’himne en llengua universal i que el COOB’92 ens ha encolomat, amb una sensibilitat que potser els paquiderms envejarien, la mascota dissenyada per un noi que entre la incontinència més o menys privada i el quasi homenatge públic potser l’ha encertada: els gossos són animals domèstics, submisos i llepaires…
Confesso que a mi, personalment, sigui o no sigui llavors, m’atreuen ben poc uns Jocs tan ferotgement comercialitzats que potser no seria desencaminat dir-ne les olimpíades de la pela, i no sé si amb aquesta afirmació deixaré el primer prosista oficial tan estupefacte com s’hi declarà ja fa temps en llegir que, al meu entendre, hi ha més d’una manera de contribuir a enterrar-nos. Ja es comencen a veure les pales i no podem pas badar si de debò volem plantar cara a la gent que les manegen.
Amb més motius si l’operació olímpica es complementa, potser perquè a l’esport s’afegeixi la ciutadania, amb celebracions d’antigues caceres de nadius d’altres contrades, amb aquesta fabulosa hispanidad que, com la paraula diu, no compta amb l’indígena que, contra allò que tants cops s’afirma, no aconseguí la independència ni quan els hereus dels bons de la pel·lícula van trencar el cordó umbilical amb una mare encara avui cofoia, a despit dels disgustos, d’haver concebut aquella progènie abans de veure’s obligada a plegar, amb la menopausa.
L’any 1992 hi haurà les fraternals abraçades de rigor, i molt serà que entre un cos i l’altre, tan collats, no ens acabin d’aprimar, si no ens esclafen. Tots menjarem al mateix plat, però no serà pas el nostre si ens presentem a la festassa amb les mans buides: les que tindrem mentre la consciència de ser una terra ocupada no es faci prou activa per exigir el reconeixement dels nostres drets, per denunciar on calgui que les descolonitzacions preconitzades per l’ONU, on hi ha tots els latifundistes i es toleren els petits propietaris, no s’acaben amb la restitució d’un Gibraltar als espanyols que encara volen més rocs, mentre no insistim que descolonitzar no és únicament tornar a un poble un tros alienat del seu territori, sinó permetre, facilitar, que recobrin la seva llibertat les nacions ara sotmeses i que es reconstrueixin si hom les havia patides por gala en dos, com els llavis que cantava el poeta.
Sembla que sovint, optimistes, confiem que el temps ens preservarà prou per deixar-nos arribar en relatives bones condicions de salut a un període històric més favorable a l’alliberament de les nacionalitats encara submergides, però això és oblidar que fins ara no n’hem aprofitat mai cap, d’aquests períodes, que les postguerres del divuit ens passà de llarg mentre tothom feia o refeia el seu niu, que la del quaranta-cinc ens procurà un grapat d’homes d’empenta que les forces d’ocupació mataven per les muntanyes, però va deixar-nos on érem: sota una bota ben curada amb la nostra cansalada.
Aquesta mateixa confiança que tan curiosament ens mereix el temps també ens pot fer negligir que si avui Europa es prepara a una llunyana i de moment més que problemàtica unitat política que pot succeir a una unitat econòmica si els mercaders s’acaben d’entendre, és durant aquest procés de formació que ens cal iniciar-ne un altre, el d’una emancipació que Europa, si no se la pressiona, no ens permetrà per molt que un dia accepti la nostra llengua en els seus organismes supraestatals. Fora de conservar-la, i no dic que no sigui poc quan gairebé se’ns havia desnonat, de què ens ha de servir discutir en català amb els amos del despatx, si a l’obra el capatàs és sord d’orella?
No oblidem els Jocs. Sí, són inevitables, i ho són mentre Vandellòs o qualsevol altra central no ens obligui a córrer tal com anem vestits o despullats, bé caldria que els aprofitéssim per fer-nos veure. No ha de ser del tot indiferent que milers o centenars de milers de gent de totes les contrades i les autoritats que els acompanyen ens deixin amb el convenciment que, si havien vingut a un país, és d’un altre que se’n tornen en anar-se’n: d’un poble que té la seva cultura, que la reivindica amb decisió i que, en fer-ho, reivindica també el dret que l’assisteix de gaudir de tanta independència com qualsevol altre poble i integrar-se a l’Europa que es prepara no pas com la cua del lluç, que el segueix a les graelles, sinó com una comunitat més que tan sols pel fet de ser lliure podrà cedir una part de la seva independència, exactament la que estan disposades a cedir les altres nacions, quan a tots convingui, quan convingui a un bé que únicament pot ser comú si no es funda en la prepotència i en la subordinació delsaltres.
