Context
Instal·lats
al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González)
i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar
al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament
extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
“Europa Press informa des de la metròpoli que
Alianza Popular preveu, en el seu vinent congrés, la presentació d’una ponència
ben original sobre la necessitat en què es troba el castellà de protegir-se. Sembla
que, potser per desconfiança en l’acció del poble, s’exigirà una llei que d’una
manera o altra obligui i, per tant, castigui els infractors. Hom podria pensar
que la llengua dels nostres veïns és amenaçada pel francès, l’anglès, pel rus,
potser pel xinès, per alguna altra de les llengües universals que no paren d’atacar-la,
però no: un cop més, l’amenaça procedeix de les llengües particulars que es
parlen i s’escriuen a l’Estat espanyol, entre elles, no cal dir-ho, el català.
Alianza Popular sempre ha estat molt sensible
al problema que per Espanya representa la penetració constant del nostre idioma
a les comunitats castellanoparlants que a hores d’ara, al cap de tants anys de
perfídia perifèrica, es troben a la vora de veure extingida la llengua en la
qual se civilitzà tantes contrades, com ens recordaran oportunament, per si
algú ho havia oblidat, les festes del ‘descubrimiento’.
La ponència, i per això m’he permès de
qualificar-la d’original, sembla que estableix que “cal garantir la resta de
les llengües espanyoles i que una de les vies per fer-ho és protegir la llengua
que ens és comuna i que ens relaciona amb el món”. Observem, d’entrada, aquest
mot tan pertinent de ‘resta’, amb el qual hom es refereix a allò que sobra, i
la idea que en la nostra parla és impossible la comunicació. Cal acudir a una
llengua comuna, o sia a la dels ocupants que, si fa no fa com tothom, només en
tenen una i es diferencien només dels altres en el fet que els enriqueixen en
donar-les en dues quan els fan aprendre la imperial. Tanmateix, tot això podria
ser marginal al costat de la gran pensada, puix que a ningú no se li havia
acudit mai, fins ara, que la manera més segura de garantir una llengua, i cal
suposar que volen dir garantir la seva existència, és afavorir per tots els
mitjans, entre ells els legals, la llengua que durant segles no ha parat de fer
esforços per anul·lar les altres en el seu territori històric. Potser des d’avui
caldrà establir un nou principi: que res no assegura tan allò que sigui com el
triomf del seu oposat.
Si no ho recordo malament, va ser Pío Baroja
qui va dir a ‘Aurora Roja que els madrilenys aviat pensarien d’una altra manera
si vivien a nivell de mar. Pel meu compte afegeixo que deu ser l’àmbit
geogràfic en què fan vida que els procura l’eclosió de tantes idees que
impressionen els ‘provincians’. Perquè aquests dies ens ha arribat també una
altra, aquesta a través de l’International Herald Tribune, al qual Jorge
Semprún declarà que no és pas qüestió ni de dretes ni d’esquerres, ser ministre
del seu ram. “El que és primordial – ens diuen que va dir – és la cultura”. Tant
és doncs que ens hi posin un Arias Salgado, una Sánchez Bella, una Manuel Fraga
o el mateix Semprún. Potser ho havíem entès malament quan se’ns parlava d’una
cultura popular i d’una cultura d’elits, d’una cultura socialista i d’una cultura
capitalista… Ara resulta que només n’hi ha una.
I potser es pot insinuar la sospita de quina
mena de cosa sigui quan, amb posterioritat a les declaracions a la sucursal
europea d’uns diaris ianquis, Semprún es queixa que, en voler fer desaparèixer
el ministeri que ara té al seu càrrec, hom vol desarticular l’actual Estat espanyol.
L’afirmació és contundent i cal creure que d’aquí a convertir el conseller
Guitart en un independentista no hi ha gaire camí.
Només faltaria aquesta quan ja tenim un Laporte
que, entre els seus projectes, contempla la creació d’una Llei d’ensenyament
per al Principat, si bé precisa, prudent, que hom no sap si el Parlament català
podria legislar sobre aquest assumpte. Vol dir que sap que una llei d’aquesta
mena pertany ara com ara a la matèria de què són fets els somnis shakespearians,
com no pot ser d’altra manera mentre el Govern de la Generalitat gaudeixi tot
just de competències. D’aquestes competències en les quals sempre hi ha,
implícita si no explícita, la clàusula que adverteix: “no t’enfilis, nen!”, per
aprofitar un cop més el títol que donava a un dels llibres en Cirici Pellicer. El
nen té competències per jugar, però els pares ja es preocupen prou que no pugi
a la cadira o a la taula que podria posar al seu abast la confitura.
A Espanya l’enquimera el nostre païdor, no vol
per res del món que ens agafi una indigestió de cultura catalana. Imagineu-vos
quin rebombori de budells! Com voleu que suprimeixin aquell ministeri quan hi
ha el temor que, en no saber on acudir a aconsellar-se la nostra autonomia, tan
mancada d’imaginació, podríem fer-nos una ventrada de cultura pròpia, amb gran
dany i perjudici per a la cultura ni per a pobres ni per a rics, sinó tot el
contrari, com podria haver dit Jardiel Poncela, que ens serveixen des de la
metròpoli i que cal creure que anirà creixent de dosi sense gaire necessitat de
lleis més o menys especials com les que tan voluptuosament acaricien els grans
exjerarques i tants que no van arribar a ser-ho per mort prematura del vell
sentinella.
Em sembla recordar que era Goebbels, el nazi,
qui estava a punt de treure la pistola i disparar cada vegada que sentia el mot
‘cultura’; a l’Estat espanyol hi ha una accentuada afecció a desembeinar sabres
i espases quan les cultures ‘entrañables’ amenacen d’emprendre vols massa
normals. Per no haver d’arribar a aquests extrems, sempre comprometedors als
ulls civilitzats, hom manté uns vigilants aparells de control, i cal suposar,
en aquestes condicions, que el Ministeri de Cultura, amb les seves
substancioses assignacions, té la vida tan llarga com els patriarques de la
Bíblia.
De fet, és un ministeri clau. Assegura que tot
allò que es faci dins dels límits de l’Estat serà cultura espanyola, una mena d’arbre
de tronc robust i amb unes quantes branques esgrogueïdes que hom poda tot
sovint perquè, malaltes, no perjudiquin el lluc. Amb amorosa cura, hom bateja
el que queda de la saludable operació amb l’etiqueta de ‘culturas regionales’,
una forma singular de circulació local de la saba que vol ser nacional.
Ignoro quina és exactament la posició personal,
vull dir de l’home Jorge Semprún, sobre les restants cultures, però no promet
gaire el ministre que parla des de tan amunt. Tendeix a fer-nos sospitar que
gestionarà una mena de matèria definitiva i, com serà prou lògic en aquestes
condicions, tan única que no pot admetre desviacions, com poden ser-ho, vistes
des de la muntanya, les cultures no castellanes que el dissortat Estat espanyol
es veu encara obligat a suportar.
Perquè vol, és clar. Aquí sempre estem ben
disposats a treure-li aquesta càrrega de damunt, a estalviar-li maldecaps. O, dit
d’una altra manera, a respectar la seva independència, perquè no hi ha cap
dubte que en reclamar la del nostre poble estem a favor de la seva. Ens cansa
comprovar que pateixen tan per nosaltres i ens dol que, de tant pensar, sempre
els surti fum del cap. No els pot ser bo.”
Manuel de Pedrolo
