Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González)
i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar
al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament,
dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari)
hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773.
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Hom diria que la història s’obre. En termes
generals, a hores d’ara ningú no s’oposa, encara que alguns vulguin frenar-los,
als moviments d’emancipació de la dona ni té prou cara dura per qualificar-los
de subversius o de contraris a l’ordre suposadament normal de les coses. Queden
només uns reductes eclesiàstics que, en el camp de la seva especialitat
d’intercessors entre déu i l’home vulgar, volen conservar monopolis d’ofici,
però també per aquesta banda cedeixen les resistències en esglésies tan
atansades al catolicisme com l’anglicana.
També tothom troba perfectament legítims els
moviments obrers que van transformant el món capitalista a través de l’acció
dels sindicats i que no el canvien més, i més de pressa, pel relatiu
conformisme en què ha caigut el proletariat per art i gràcia de les trampes de
la societat de consum. O sia que la nostra societat i els governants que
l’administren entenen sense dificultats que els moviments d’alliberament de
classe i de sexe són del tot correctes. Ni a l’obrer ni a la dona se l’acusa
d’insolidaritat quan defensa la seva causa, puix que d’insolidari només ho és,
només ho pot ser, el posseïdor de privilegis.
Però aquesta obertura de la història, que
eixampla el ventall de possibilitats i assegura la participació de més i més
grups en un desenvolupament que ens afecta a tots, falla de seguida que arribem
als moviments d’alliberament nacional, i els independentistes d’aquesta o
d’aquella comunitat subjugada són encara sovint molestats i a cops activament
perseguits. Els estats unitaris, segons ells democràtics, disposen de fons
secrets (em sembla que abans se’n deia dels rèptils) per emprar-los en aquesta
lluita i contrariar doncs l’emancipació de les cultures submergides. Casos
recents, com el del subcomissari Amedo, tendeixen a fer-nos creure que el tan
pregonat estat de dret acut a recursos que no tolera i si pot castiga
severament en els seus oponents. Recursos il·legals.
Se’ns parla ara d’una xifra prou considerable,
de potser cinc-cents milions de pessetes lliures d’investigació, uns diners més
que suficients per parar la violència per mitjans pacífics, perquè cap de les
organitzacions guerrilleres no va néixer per desfogar l’excés d’energia d’uns
quants nois i d’unes quantes noies que fan un esport de jugar-se la pell, sinó
de la negativa sistemàtica de l’estat a reconèixer que els altres també
existeixen. La major part de problemes de convivència parteixen d’aquesta
realitat, del desig que uns quants tenen d’ocupar tots els espais i de la
tossuderia de l’estat, en aquest cas l’Estat espanyol, quan es nega a acceptar
l’interlocutor vàlid, és a dir: l’home o la dona lliures, en possessió dels
mateixos drets que l’estat s’atorga.
Fins ara a l’Estat espanyol li han interessat
únicament la gent vençuda per la història i que renuncia a un futur propi,
aquella mena de persones incapaces de fer un plantejament tan radical com el
que fa sempre l’estat unitari o, si voleu, l’estat que concedeix o pot concedir
tot allò que no amenaci el fonament intangible que s’ha dotat perquè qualsevol
construcció, furs en un temps i autonomies en un altre, sigui feta en el seu
terreny. Un terreny expropiat.
L’Estat espanyol no vol considerar mai la
posició de l’altre, no tolera que aquest altre se situï fora del camp de joc
que ell ha reglamentat, o sigui que ja l’avesa, el domina, de seguida que hi té
tractes. El seu únic interlocutor sempre fals, és el polític, l’economista,
l’intel·lectual ‘conllevant’ que, d’entrada, ja penetra a la sala de
conferència amb una altra llengua, disminuït des del primer moment per aquell
“la saben todos” que en fa un home ocupat en negligir que ell la sap no pas
per iniciativa pròpia, per un afany de coneixements, ans per imposició. Des de
bon començament hi ha algú que mana en acceptar que pot ser seu allò que ni ha
fet l’esforç d’entendre.
El Govern de l’Estat només admet diàlegs amb
aquelles forces que fan professió de regionalitat encara que alguns ho emmascarin
amb el mot ja tan descafeïnat de nacionalisme; amb aquelles forces que, prou distanciades
potser per les respectives ideologies, coincideixen en el seu conservadorisme. Mai
amb els representants dels grups d’alliberament, i no parlo ara d’aquest estira-i-arronsa d’unes possibles negociacions no polítiques amb la gent que practica
lluita armada, sinó del contacte polític amb els col·lectius d’actuació més pacífica
que tanmateix no estan disposats cedir a
la coacció de les forces repressives.
Si en nom de la dona, enfront dels homes, només
les dones no domesticades poden parlar i si en nom del proletariat, davant dels
empresaris, ho han de fer els obrers, per què els nacionalistes espanyols es mostren
tan contraris a permetre que, en nom de Catalunya, s’expressin els
independentistes?
L’home pot entendre el problema de la dona, l’amo pot
entendre el problema de l’obrer, i això encara que no els agradin les solucions
proposades, però els estatalistes espanyols, tan patriotes que defensarien la
seva terra amb dents i ungles, no poden entendre l’independentisme de les
nacions oprimides. Prop de tres segles de dominació els pesen sobre l’ànima,
els ofusquen la intel·ligència. Si han tingut sempre la força per imposar-se,
quines altres justificacions els calen? Incapaços de veure que una violència
inicial ha provocat les violències amb què ara s’encaren, no ho són menys de
respectar l’independentista que, a vegades potser cridaner, és fonamentalment
per mitjans civilitzats que voldria fer lliure el seu poble. Per aquests
mitjans que se li neguen.
El cap del Govern espanyol s’ha fet darrerament
un tip de parlar de l’estat de dret, del dret que assisteix aquest estat a defensar-se
sigui com sigui, sense estalviar sang si cal, però Felipe González no vol saber
res dels drets dels altres, de tots aquests altres que entren en conflicte amb
el seu espanyolisme. La suposada grandesa de la seva pàtria no pot suportar que
les colònies vulguin emancipar-se i fa escarni de la democràcia si ens
pregunta, als independentistes, quina representació parlamentària tenim per
negociar, perquè la democràcia actual espanyola aprofita els defectes de
democràcia que van facilitar l’assentament espanyol a casa nostra i procurà l’afebliment
d’una consciència nacional que fa als catalans, una bona part dels catalans,
transigents davant de la intransigència.
Un cos és viu mentre no han emmudit tots els
seus òrgans, mentre no s’han paralitzat totes les seves funcions, i no són
aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en
actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i
que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne
les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi
independentistes.
Són el pols que encara bat.
Manuel de Pedrolo
