Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Deu fer un parell de setmanes que en un programa radiofònic de mitjanit, l’advocat Gómez Rovira, em sembla que un aspirant a la presidència d’un ens que ell anomena ‘Generalidad’, expressava el seu convenciment que a Catalunya sempre s’havia parlat també castellà. Sempre, repeteixo, o sigui des de bon començament, des de l’origen. En ser interromput, no sé si per l’Àngel Colom o en Marc Palmes, no va tenir ocasió de precisar-nos, i és una bona llàstima, si segons les seves informacions, probablement confidencials, tots dos idiomes havien nascut entre nosaltres alhora o si, com passa amb els bessons, un d’ells precedí l’altre per qüestions de minuts o segons. Però cal suposar que més aviat s’inclinava cap a una simultaneïtat d’aparició que, encara que no ho sembli, faria de la nostra una cultura sense precedents.
Suposo que el lletrat madrileny amb bufet a Barcelona no s’adonava del tot que si d’una banda feia ressaltar una superioritat que mai no hem pretès, puix que no és fàcil de veure que un poble generi un doble llenguatge, de l’altra arrabassava a Castella el mèrit d’haver forjat, tota soleta i sense ajuda, una llengua universal. Ara ja només falta que ‘monsieur’ Le Pen, un perfecte desconegut per l’advocat, com ell mateix manifestava en una altra ocasió, faci dels catalans del nord coforjadors del francès! No hi ha gaires dubtes: per poc que s’investigui i s’apregoni en l’afer, aviat se’ns trobarà en el fonament de totes les llengües. Llevat de la nostra, potser…
El col·loqui abundà en aspectes anecdòtics ben originals, com quan Colom fou invitat a anar-se’n d’una Espanya en la qual fa molt temps que no viu, o quan l’home clau del programa fou declarat factor residual en la societat peninsular, però més interessa recordar que aquell lletrat té el bon costum de guanyar quasi tots els recursos que interposa a favor dels castellanoparlants que, instal·lats entre nosaltres, se senten ferits per una cultura tan extravagant com la catalana, i interessa recordar-ho per tal d’afegir tot seguit que ben estrany seria que perdés les causes.
No podem pas oblidar que, a l’Estat espanyol, totes les lleis són espanyoles com déu mana i que, de fet, ho són també les lleis que promulga qualsevol parlament autonòmic, atès que tots han de mostrar la deguda obediència constitucional. És quan aquesta obediència falla, sigui per error o per malícia, que els professionals particularment sensibles a la unitat de ‘destino’ poden introduir-se per l’esquerda i obtenir guany de causa.
A molts catalans potser els vingui de nou, però cal que es facin a la idea que cap poble no té lleis pròpies mentre les que es dona li poden ser discutides, mentre s’hagin de subordinar a una legislació aliena encara que els seus representants, o alguns dels seus representants a les corts ‘generals’, hagin contribuït a aprovar-la. Ni l’estatut d’autonomia no és nostre en la mesura que, en redactar-lo, va caldre respectar un text superior que autoritzava aquesta redacció dins d’uns límits prèviament assenyalats. No us recorda una mica, aquesta manera de fer o de deixar fer, aquella tan cèlebre expressió, em sembla que falangista i, sigui com sigui, assumida per la dictadura franquista, de ‘la libertad dentro de un orden’?
Algú es concedeix la llibertat d’establir quanta llibertat o quina mena de llibertat els altres pobles podran donar-se dins de la seva, comparativament total. L’ordre, aquí, no és la monarquia, no és la república, no és el feixisme, no és l’estat de les autonomies; l’ordre és Espanya des que una noció geogràfica es convertí en una noció política, quan es procedia a capturar tots els pobles peninsulars (Portugal se’n salvà) per sotmetre’ls a Castella. De l’ordre venen les ordres, no pas regles o normes de convivència entre iguals pel que fa a drets però a diferents pels costums, sinó disposicions de caient autoritari que distingeixen entre qui mana i qui ha d’obeir, entre qui imposa una disciplina i qui s’hi ha de subjectar, entre el superior i un inferior que a cops hom consulta, certament, però sense que l’organització corri cap perill. Quan no hi ha una autoritat especialment delegada per la divinitat, com s’esdevé amb els reis absolutistes i amb els salvadors que viuen sota pal·li, hi ha una democràcia de família nombrosa, no pas de poble a poble, que garanteix la continuïtat del mateix sistema opressiu sota qualsevol forma que passatgerament adopti.
És immensa la ingenuïtat dels catalans quan no veuen que, si se’ls deixa intervenir, senyal que en algun lloc hi ha algú que pot donar aquest permís o conformitat i, doncs, que domina. En una societat d’iguals ningú no es pot atorgar aquest poder. Aclarim amb un exemple com funcionen les coses: quan els nostres representants se’n van a Madrid a participar en les tasques de govern, a col·laborar amb la gent d’altres contrades en la discussió i aprovació de lleis que tindran abast general, es troben amb una llei ja feta abans d’arribar-hi: caldrà que totes les seves intervencions siguin en castellà, i en castellà seran tots els papers que remenin. O sia que no se’ls tracta com allò que se’ls diu que són i com potser ells mateixos estan convençuts de ser: com espanyols. Se’ls dona un tracte de castellans.
És d’entrada que hom procura fer-los perdre la seva identitat, és des del primer moment que se’ls nega el dret de ser catalans de dalt a baix a l’Estat espanyol, mentre són de cos sencer castellans la gent de Castella i terres culturalment assimilades. Sense cap necessitat de donar explicacions que hom jutja sobreres, s’exclou d’Espanya la catalanitat per tal d’assegurar-ne la castellanització sense competències. La maniobra es completa actualment amb aquesta asfíxia de les cultures no castellanes a què equival un bilingüisme que, en lloc d’estendre’s a tot l’àmbit estatal, protegeix tan sols els usuaris, per naixença o adopció, de la parla ecumènica en reconèixer-los automàticament un dret que a nosaltres ens fa defecte, com el fa a bascos i gallecs.
Aquests fets, i tants d’altres que porten les aigües al mateix molí de l’espanyolitat que tritura la personalitat dels pobles perifèrics, hauria de fer reflexionar els ciutadans que encara no han vist prou clara la necessitat d’una independència catalana si volem solucionar l’anomenat ‘problema d’Espanya’ que tant fa ballar el cap a polítics i intel·lectuals de la metròpoli i que, en el fons, és el problema de com fer-s’ho per pair-nos sense indigestió. I també seria ben oportú que hi dediquessin una mica d’atenció, si pot ser públicament, les forces nacionalistes conduïdes pel senyor Pujol i les forces nacionals i de progrés acabdillades pel senyor Obiols que ara es disputen una de les dues delegacions que el Govern central espanyol té a Catalunya; l’altra, per ara, no sembla oberta a competicions tan esportives.
Manuel de Pedrolo
