Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
- CiU 69 escons.
- PSC-PSOE 42
- ICV 9
- AP 6
- ERC 6
- CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets que es mencionen en aquest enllaç
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Després de tants altres i abans de molts més que vindran, el secretari general
del CDS pontifica des del centre de la metròpoli, on les coses sempre es
veuen més clares, potser pels efectes que l’altitud té en els humans,
que reivindicacions dels partits nacionalistes (entre els quals,
evidentment, el senyor Caso no inclou els adeptes al nacionalisme
espanyol) són ‘obsoletas’ des que un mai prou lloat text constitucional
va donar satisfacció a “les legítimes aspiracions i drets dels pobles
com a tals”. De fet, el bon senyores queda curt, potser perquè la
distància no li permet d’allargar més.
A les aspiracions legítimes que aquell document va satisfer s’ha afegit després la
generositat d’un govern que no tan sols ens permet celebrar un
mil·lenari particular, sinó d’elevar-lo a la categoria de general, d’un
govern que ens associarà fraternalment a la commemoració d’una gesta que
si no va provocar un embús d’ànimes a les portes del cel devia ser
perquè la immensa majoria de difunts eren de condició pagana, d’un
govern que ens deixa fer al nostre estil els preparatius d’uns Jocs que,
d’entrada, satisfan els matisos més humorístics de l’humorisme, com
solia dir un enyorat majordom de pel·lícula. Permeteu que hi
contribueixi.
Ho diuen o no ho diuen i qualsevol s’ho creu, qualques però
mentre a la metròpoli els preocupa el ‘obsoleto’, aquí no estem per
brocs i anem al gra. Tot de barons autoritaris, si no pel caràcter per
les funcions que exerceixen amb factura a càrrec de la comunitat,
discuteixen el problema: gosset o gosseta? En un país notòriament
cristià des que ens arribaren notícies del fill del fuster, no és pas
del tot indiferent a la moralitat pública de nacionals, estatals o
forasters que l’animaló mostri vulva o verga en alçar la pota de
darrere, com li caldrà fer si ha de passar per tots els exercicis
aproximadament olímpics que hom preveu.
Hi ha qui opina que la qüestió és bizantina, la qual cosa no la priva gens de ser ben catalana,
si no és que l’hi fa més i tot: el ninot o ninota és prou naïf per
amagar les vergonyes amb discreció vaticana i per satisfer doncs unes
exigències que àdhuc Torra i Bages hauria afavorit amb el seu ‘nihil
obstat’. Però, argüeixen d’altres, no se sap si amb gaire pa estètic a
l’ull, també és prou avantguardista per ser descarat o descarada, i
d’altra banda, afegeixen els menys circumspectes, els canins i les
canines són prou afeccionats a descarregar la bufeta de seguida que
veuen un arbre (ni que sigui podat per les forces de la jardineria
municipal o pol·lüit pels fums del tabac) o s’ensopeguen amb un pal. I
de pals, recorden als incrèduls, n’hi haurà a desdir amb tantes
senyeres, tantes monàrquiques i tantes canes de gallardets que onejaran
al vent mediterrani, ja prou llicenciós de mena així que veu unes
faldilles amples.
I llavors entren en acció dialèctica uns quarts
o cinquens que s’oposen en principi a aquesta proliferació fàl·lica que
podria extraviar les qualques i comptades donzelles que encara
resisteixen segons asseveren les enquestes impertinents i que l’any
noranta-dos ja no seran tantes, ai las! És que no tenim prou i massa amb
tot allò que en la nostra vida diària hi ha de vertical i rígid:
campanars, edificis singulars, gent que viuen amb l’esquena dreta i
algun turó escandalosament masclista? Anem a pams! Salten els
contraopinants amb ganes de fer bingo ara que la democràcia els ho
permet, i pregunten: què en fem de les anelles que tenen el
desvergonyiment de presentar-se obertament i libidinosa enllaçades, qui
sap si amb el propòsit sicalíptic d’al·ludir un lesbianisme actiu o
latent?
Tots tenen ben present, tanmateix, que caldrà defensar el
gosset o la gosseta a peu i a cavall, si convé amb sortides de
tricornis i de boines esquadrades. Al capdavall, quina culpa hi té el
pobre quisso o quissa de ser alhora tan naïf i tan avantguardista que
s’ha quedat setmesó? Més vigilància intensiva li cal, a cura dels
guardians de Zeus o del Júpiter olímpic. O potser d’Hermes, també
anomenat Mercuri, protector del comerç?
També deu ser matèria de
debat, però amb la passió més frenada, l’assumpte sempre pervers de la
llengua. Com s’expressarà la criatura canina quan decideixi obrir la
boca? En idioma amplament universal o en estret vernacular? Sembla que
des d’ara hi ha torns d’observació, a l’aguait de la primera síl·laba.
Potser es fan apostes i tot: es despertarà amb el vocabulari dels Terços
de Flandes o amb el lèxic dels Almogàvers? Naturalment que la qüestió
ja he estat consensuada pels tutors que van omplir els nostres metros
amb ‘sortides’ i ‘salidas’ perquè mai ningú no s’hi quedi atrapat en els
ferrocarrils subterranis, ja prou deficitaris, no hagin de pagar-li el
dinar, el sopar o la dormida. Però no podem pas excloure les sorpreses.
Imaginem que l’innocent es fa una confusió, com tants dels nostres
ciutadans que, convidats a un bilingüisme passiu, reserven la passivitat
per l’idioma propi i s’activen així que senten parlar l’altre…
I ara potser em preguntareu: a què treu cap tanta adrenalina? Mireu,
amics, la conya és aquesta: l’altre dia, a la parada de l’autobús que
m’havia de tornar a casa si cap manifestació no li barrava el pas,
llegia sobre la conferència del secretari general del CDS al Club XXI,
m’admirava de la facilitat amb què el clima de la ‘Meseta’ produeix
experts en aquest afer de les legítimes aspiracions dels pobles
enganxats al carro espanyol i amb mi mateix comentava que deu resultar
ben confortable ser un entès que únicament es preocupa dels drets dels
altres per tal d’augmentar els propis amb els retalls legítims, quan al
meu costat sento una veu riallera que deia: “¡Mira, tú: el perro
catalán!” amb un periòdic a la mà, un individu mostrava a un altre
individu que esperava amb ell la ja per sempre famosa mascota.
Se m’acudí que era inevitable. Vaig recordar immediatament un temps en el
quals els ocupants podien obligar-te a alçar el braç fet pota tantes
vegades com volien, un temps en què no paraves de llegir a les parets, a
les façanes, ‘si eres español habla español, com si fos possible no
ser-ho o declarar que no ho eres sota els galons i els escapularis
‘nacionales’, un temps en el quals fórem ‘esos perros catalanes’, com
ocasionalment et deien fins i tot a la cara, un temps en que parlar la
nostra llengua era ‘ladrar’. Aquest temps, van costar de passar, però
passaren. I en pensar-hi vaig dir-me que no només som dissortats, sinó
que som inoportuns. ‘El perro catalán’ pot fer taca sense que ens quedi
ni el recurs de protestar quan hi ha l’article que fa legítima
l’expressió.
Però, per què protestar? Els castellans tenen una
dita, ‘vaya yo caliente, ríase la gente’, que ens consolarà. I ara és
tanta l’escalfor, diuen si de quinze mil milions, que qualsevol es treu
la capa…
Manuel de Pedrolo
