Context
1982
11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.
14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
30 de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.
L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona, ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana.
7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.
Aprovació de la LOAPA.
Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.
repressió contra l’independentisme (1982-1983)
L’article
Article publicat a Diario de Barcelona el 4 d’abril de 1982.
Se succeeixen cròniques, informacions i comentaris sobre el judici, actualment en curs a Madrid, dels implicats (o d’uns quants només dels compromesos si és que hi havia altres accions engegades, com s’ha dit en declaracions a la sala) en l’intent de cop d’estat del 23-F, però no sembla que cap cronista assenyali com caldria que allí potser no es jutja tant un alzamiento contra la democràcia com es debat d’una manera de voler solucionar l’endèmic problema colonial de l’Estat espanyol. S’enfronten dues posicions: la dels colpistes convençuts, com ho estava el difunt dictador (i ja hem vist com s’equivocà), que les colònies “interiors” només poden esser conservades a partir d’una repressió ferotge i continuada que acabarà per tòrcer el coll de les comunitats oprimides, i la dels polítics més inclinats a creure que la solució es troba en unes concessions que en generalitzar-se, fins a incloure entre els beneficiats, les regions castellanes o de cultura castellana que són la metròpoli, treuen substància al procés autonòmic. Al cop de força esclafador i brutal dels primers, s’oposen la LOAPA i tants altres projectes que els colonialistes més civilitzats es poden treure de la màniga si aquesta llei orgànica no prospera o no surt prou rodona (i sembla difícil que hi surti, per poca sensibilitat política que hi hagi, després de la manifestació del dia catorze).
En un sentit, doncs, tots es troben a la mateixa banda, el govern que hom feia presoner durant unes hores i els homes disposats a substituir-lo en una d’aquestes operacions de salvació sempre curiosament dutes a terme contra la legalitat, que el poble es dona per alguns d’aquells que pretenen reservar-se l’honor de la nació. Que uns i altres, adeptes de la força sense dissimulació o partidaris de posar-hi bones maneres, coincideixin en el mateix propòsit bo i diferint en la forma de l’acció, ho palesa prou una obsessió comuna per a la unidad d’allò que palpablement és diferent i, de vegades, àdhuc oposat. També és una demostració de la coincidència d’intencions el tracte que hom donarà als acusats, tant deferent ara com sòrdid és el que hom reserva a d’altres encartats en causes polítiques. Retinguem, per exemple, com han viscut les respectives detencions els independentistes catalans jutjats no fa gaire i els militars que han de respondre de les seves accions anticonstitucionals, però també aquest detall, prou significatiu: mentre els nostres compatriotes eren tancats en gàbies de vidre que els aïllaven de tothom, els assaltants del Congrés i còmplices es troben tot just separats del públic per una paret de cristall. Entre una separació i un tancament hi ha força distància, però és natural, segons la lògica del sistema, que hom tingui per perillosos i potser escassament humans uns independentistes contra els quals no s’ha pogut provar res però, pel sol fet de dir-se’n, denuncien la injustícia que es comet contra el seu poble, i per inofensius i qui sap si cavallerívols i tots aquells altres que a la vista de tothom es proposen de retenir, amb més eficàcia per a la seva pàtria, les colònies, que, per molt que ells diguin, també són la pàtria d’algú.
El Principat (i el mateix es podria dir de la resta dels Països Catalans) cau en l’error de no plantejar com cal una situació que s’arrossega des de força abans de la derrota davant de les tropes de Felip V i que aleshores “s’institucionalitzà”; aquella Espanya de la qual podíem haver format part lliurement, i no hi ha cap més manera de formar part de res quan es tracta d’homes o de pobles, fou avortada quan Castella preferí posseir en lloc d’estimar. És una passió encara no apaivagada al cap dels segles de violacions i que la nostra resistència encén; els uneix de debò. Sempre veurem com fan pinya així que els sembla que podríem escapar-nos o afluixar els lligams. Són capaços aleshores, de deixar de banda o d’ajornar fins a dies més feliços, ideologies polítiques i programes socials que els oposen i que els podrien distreure de la gran empresa, la gran creuada, car la conservació de les colònies passa per damunt de tot. D’aquí les declaracions de la gent dretana quan amb tota sinceritat anuncien que més s’estimen “una Espanya vermella com un pebrot que no pas partida com un meló esberlat”, o les posicions carrillistes quan els comunistes de la metròpoli es mostren disposats a renunciar a avantguardismes revolucionaris i a resar parts del rosari amb els partidaris d’una societat blava com el mes de Maria si la confortable i remuneradora unidad española queda amenaçada. D’altra banda, no s’ha vist mai que cap esquerra espanyola ataqui els grups centristes o de la dreta per nacionalistes (s’entén: nacionalistes espanyols); que ho són, com ho és la mateixa esquerra, es dóna per descomptat: qualsevol disposat a defensar la llengua, la seva cultura, la independència del seu territori, és un nacionalista.
No pas aquí, però. Aquí, una mena d’ofuscament que, pel que sembla s’adiu com no ens pensàvem amb el caràcter català, fa que els nacionalistes confessos o d’etiqueta abominin de qualsevol alliberament nacional, i això amb indiferència de les posicions ideològiques que ocupin. Gràcies a això, en el problema colonialista de l’Estat espanyol s’enfronten dos nacionalismes falsos que cada dia fan més difícil de resoldre’l: el d’una Castella que a la independència del seu territori, afegeix amb un abús palès, la possessió de les terres veïnes, i el de Catalunya, la qual resta o abstreu aquesta independència d’unes reivindicacions “nacionals” que, ateses i tot que fossin, ens conservarien la condició de colònia. A Madrid es debat allò tan conegut de la corda que lligues curta i lligues llarga, no pas si és convenient o no que hi hagi corda. Per què se n’han de preocupar si aquí tots els partits de l’esquerra, de la dreta i del centre accepten perfectament que hi sigui i tot just discuteixen fins on és “nacionalisme” tolerable que ens escanyi?
Manuel de Pedrolo
