CRÒNIQUES COLONIALS (VIII)

El context

1982

11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.

14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.

30 de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.

L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona, ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.

3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana.

7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.

Aprovació de la LOAPA.

Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.

L’article

Article publicat a Diario de Barcelona el 2 de gener de 1982.

No hi ha notícia pública, o si més no, no m’ha arribat  ni als ulls ni a les orelles (ràdio, televisió, diaris, etc.), que cap òrgan o personalitat del Govern de l’Estat espanyol hagi refusat mai alguna comunicació en una llengua “estrangera” (o potser és que mai no n’ha rebut cap?), però en canvi consta que refusa les que li arriben en una llengua que tenen per “nacional” com la catalana. Així ho hem vist no fa gaire quan, pocs dies abans de la trobada a Sitges entre intel·lectuals castellans, d’aquells que, ens assegura algun cronista, ens estimen però no ens coneixen (i no cal admirar aquest afecte si l’amor sovint és cec i àdhuc sord), la presidència del Govern retornava un telegrama que li fou adreçat, en el nostre idioma, per dos parlamentaris especialment conflictius, el senador Ferrer i el diputat Sunyer. Sembla, doncs, que l’estrènua expedició del nostre Honorable terra fosca endins no ha fet baixar ningú del burro.

La metròpoli ens pot enviar, i a fe que no es priva pas de fer-ho, autoritats i funcionaris que no saben ni un borrall de català i que, emparats en el fuero de l’oficialitat de la llengua castellana on sigui que brilli, encara que també s’apagui, el sol, coaccionen, amb la seva generosa ignorància de la nostra parla, l’expressió natural dels indígenes, però un català no pot fer ús de la seva llengua prop d’uns governants que, en molts casos, saben l’anglès, l’italià, el francès, etc; els idiomes de països en els quals no tenen cap poder, i desconeixen els dels pobles “espanyols”. Singular situació! Potser direu, però la veritat és que s’entén d’allò més bé. Els països de “fora” són sobirans, independents i hom els respecta i vol tenir-hi, si és possible, relacions amicals que faciliten tota mena d’intercanvis. Els països de dins, ben a l’inrevés, no gaudeixen d’aquesta sobirania, i ben inútil seria respectar-los i guanyar-se la seva simpatia des del moment que, en lloc d’establir-hi convenis, hom pot donar-los ordres.

Convindria que algun cop, potser en temps de vacances, quan no van tan enfeinats i poden relaxar-se una mica, ens expliquessin planerament en què consisteix la nostra “espanyolitat”, i a veure com s’ho fan i quins arguments avancen per convèncer-nos que no som un domini de Castella quan arraconen la nostra cultura pel sol fet de no sentir-se obligats a familiaritzar- s’hi, quan la rebutgen com si els fes nosa cada vegada que un català pretén servir-se del seu idioma en condicions d’igualtat. A veure qui s’anima a demostrar-nos que és seva una cultura que no viu, que no sent ni acaba d’entendre; una llengua que no practica i contra la qual (i no pas a favor com ens voldrien fer creure) dicta normes que li posen límits no únicament dins de l’Estat que la reclama hipòcritament en concepte de “riquesa comuna”, de “patrimoni de tots”, sinó a l’interior del seu àmbit històric, on se la declara pròpia mentre se la tracta com si fos d’un indesitjable…

Una consideració mínimament honesta, presidida per una coherència de la qual no pot passar-se la reflexió, ens faria entendre que qualsevol que regula la vida d’un poble amb una llengua que no és la d’aquesta comunitat, es manifesta com un estrany que imposa el seu domini servint-se d’una superioritat que, quan s’enfronten dues cultures igualment evolucionades, només pot ser material; que qualsevol que mana, i en el millor dels casos governa un poble des de l’òptica d’una altre poble, per molt que tots dos formin part del mateix estat, actua com un foraster siguin els que siguin els mitjans dels quals s’ha valgutper incorporar-lo a aquell ens superestructural; que qualsevol que distingeix, per tal d’afavorir-la i fins i tot donar-li una exclusivitat en declarar-la oficial, entre la cultura d’una de les comunitats i les altres cultures que es desenvolupen en el mateix estat plurinacional, confessa els seus propòsits imperialistes i la seva falta de repugnància davant del genocidi cultural que inevitablement se’n segueix; que qualsevol que exerceix poders sobre una comunitat que no els hi ha concedit voluntàriament i el desenvolupament de la qual compromet, estableix una situació de dependència característicament colonial.

Cadascú pot examinar aquestes proposicions i discutir-les, però cal que tingui en compte els fets que aconsellen de formular-les i que s’hi fixi més que en les declaracions de tots aquells que s’esforcen a contradir-los o a restar-los-hi importància amb arguments sofístics, com aquell d’afirmar, i ho llegia no fa gaire en aquest mateix diari, que les llengües es transformen i justificar, així, que la castellana substitueixi definitivament la catalana, quan la transformació és el resultat d’una evolució natural que coneixen tots els idiomes, impulsats per la pròpia dinàmica d’organismes vius i per processos d’aculturació inevitables, normals i fins i tot desitjables, la qual cosa, i fàcilment ens en podem fer capaços si anem de bona fe i mantenim despert l’enteniment, no té res a veure amb accions oficials hostils a la nostra llengua ni amb lleis que la dirigeixen cap a l’escorxador.

Manuel de Pedrolo