Cròniqies colonials (IV)

Context
1981

• 25 de gener. Un grup d’intel·lectuals signa el Manifest dels 2300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.
• 23 de febrer, Espanya: Intent (?) de cop d’estat del 23 de febrer.
• 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l’intent de cop d’estat succeït justament tres mesos abans.
• 20 de novembre. Sis anys de la mort del dictador Franco.

L’Article

Article publicat a Diario de Barcelona el 25 de novembre de 1981.

No sé si ha cridat mai l’atenció del lector la singularitat que en l’àmbit culturalment castellà no hi ha cap partit favorable a les reivindicacions nacionals dels altres de la península. 

No tan sols no ho són les grans formacions polítiques de l’esquerra amb prou incidència per haver accedit a les Corts, sinó que no en conec cap entre els grups minoritaris i amb més potencial revolucionari que el sistema margina o que s’automarginen voluntàriament per no fer-se còmplices d’unes institucions, d’una organització social que condemna i contra la qual combaten. O, amb més precisió: contra la qual es pensen que combaten quan, de fet, s’hi enfronten amb alguns conformismes que, parcialment, les situen encara en l’ordre establert. En aquesta actitud cal veure la impossibilitat en què es troba la metròpoli de produir gent amb una mentalitat de debò alliberadora, i com tots, doncs, són partidaris de reservar-se, en un altre tipus de societat, allò que aquesta els procura: les colònies.

Sovint, molt sovint, i àdhuc amb freqüència suspecta, l’esquerra espanyola, sense distinció de matisos, ha acusat al nacionalisme dels pobles perifèrics de burgès, però mai (prescindint, ara, del descrèdit en el qual ha caigut la paraula per culpa de la manipulació que han sotmès les forces de la dreta i del centrisme a casa nostra) no se li ha acudit que també ella ho era, de nacionalista. I de la pitjor espècie, l’agressiva, en la mesura que, a més de voler conservar la seva nació, vol sotmetre altres nacionalitats peninsulars. Ha negligit d’una manera culpable i cal suposar que no per ignorància, que entre els defensors de la identitat de la pròpia terra, i més entre els que es volen alliberar-la de qualsevol jou foraster, hi ha socialistes, comunistes, anarquistes, grups i persones que si no toleren les institucions capitalistes castellanes, tampoc no estan disposats a acceptar les del seu país; grups i persones que, ben a l’inrevés del que passa a la metròpoli, entenen que totes dues lluites són solidàries.

És curiós que els més culpables acusin els més innocents. L’esquerra espanyola s’avé perfectament amb el colonialisme i està ben disposada (consten les declaracions d’alguns caps de partits) a fer costat a les organitzacions dretanes i algunes vegades neofeixistes que el defensen i, per tant, ajornar la lluita social que és la raó primera de la seva existència, puix que també per a ella la unión sagrada té prioritat sobre el conflicte entre classes, la solidaritat proletària, l’internacionalisme que en la seva versió correcta no consisteix pas en l’asserviment de comunitats més indefenses, en la imposició d’una cultura pretesament superior i que, oh paradoxa!, l’esquerra sempre ha considerat que no és la seva, la de l’autèntic poble, car es tracta d’una creació burgesa, com burgesa és aquella pàtria que ara, en el súmmum de la incoherència no estan pas disposats a perdre…

Els esquerrans d’ofici, si pertanyen a la metròpoli o s’hi ha assimilat per raons no sempre prou clares, es mostren inversemblantment partidaris d’aconseguir una societat més justa i la germanor entre els pobles a través d’una dominació que no ha d’envejar res a l’imperialisme capitalista, d’una opressió que despersonalitza les nacions demogràficament petites i ja subjugades. Amb l’excusa de menar una lluita contra allò que en diuen el particularisme, reforcen el seu Estat i pretenen conservar-li tot el poder; exactament com algú es preocupa de l’herència, ben adquirida o mal adquirida, que un dia li caurà a les mans.

És cert, recordem-ho, que quan es tracta dels altres tot és diferent i que el llenguatge canvia. Tota aquesta gent amb tan poca capacitat de comprensió quan se’ls toca allò que tossudament tenen per seu, bé són favorables a la descolonització quan afecta d’altres estats, i així els veurem promoure campanyes de solidaritat i constituir comitès d’ajuda als oprimits d’indrets llunyans mentre donen llenya als qui tenen més i a favor dels quals, per aquesta raó de proximitat, podrien emprendre accions eficaces en lloc de fer-los la traveta.

Tot plegat indica que no hi pot haver moviments alliberadors mentre hom no es plantegi seriosament en què consisteix l’alliberament i què s’ha d’alliberar. A les colònies peninsulars hi ha qui s’ha fet aquest plantejament i ha arribat a una resposta no contradictòria que no té res a veure amb cap forma de regionalisme burgès disfressat de nacionalisme benpensant que prolonga l’existència de la sucursal ni amb cap estrany embús ideològic d’aquests que permeten a l’esquerra de mantenir una aliança amb les forces reaccionàries; té a veure, en canvi, amb el fet que la llibertat no és parcel·lable i amb l’evidència que qui la parcel·la es troba aculat d’inconseqüència i, en inconseqüència, a negar-la.

L’esquerra espanyola no pot trobar arguments racionals, cap suport dialèctic, contra la independència dels pobles, de les nacions, mentre defensa la dels estats actuals i, doncs, la propietat d’aquells que tenen allò que no els correspon perquè van desposseir algú altre, i això explica que, en darrer terme, sempre acabi esgrimint-ne un d’emocional, el “patriòtic”, que pertany a la dreta, de la qual l’esquerra mai no pot evitar d’ésser una forma si combrega amb l’esperit de la metròpoli.

Manuel de Pedrolo