Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
Al 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
El nostre país està ple de gent (i arreu n’hi deu haver) tan terriblement discreta o amb idees tan emboirades que, en dir-nos que no són nacionalistes i més i tot, que s’oposen al nacionalisme, o bé no s’adonen o bé pretenen dissimular que precisament fan professió de nacionalistes, puix que si combaten el català ho fan a benefici de la ‘nación’ espanyola i, si no vaig equivocat, de nacionalista, i no cal que se’n digui, però tampoc no ho hauria d’amagar, ho és tot aquell que es mostra partidari d’una nació.Quan llegim a cops extenses declaracions d’homes i dones més o menys públics que condemnen el nacionalisme com una ideologia d’una banda ja superada (i si superada no s’explica que encara els amoïni) i, de l’altra, tan perniciosa que aboca al desastre, sempre trobem a faltar una explicació satisfactòria de per quins motius si és tan perjudicial i tan passat de moda el nacionalisme català, i amb ell el de qualsevol altra nació submergida, no ho és l’espanyol o el d’altres pobles amb prou capacitat armada per imposar-se.
Polítics i buròcrates amb ganes de gresca podrien argüir que poc poden ser nacionalistes espanyols si no hi ha una nació espanyola, si accepten de bon cor que Espanya és un estat plurinacional, és a dir: una colla de pobles o nacions que tenen un estat comú, però aquesta declaració queda força afeblida cada vegada que surt dels llavis l’expressió ‘nacional’ en substitució del mot estatal i mostren per tant que identifiquen o que pel cap baix tendeixen a identificar (l’inconscient treballa) tots dos conceptes. De fet, per a ells és l’estat que fa la nació. És així com implícitament neguen, per extensió, que pugui haver-hi autèntics nacionalistes catalans.
Potser això, aquesta convicció que la teulada és el fonament de l’edifici, els dóna el perfecte dret a refusar l’etiqueta que amb tanta lleugeresa els he penjat i de substituir-la per la d’estatalistes, però el canvi no arranja res ni els ha d’afavorir si tenim present que la defensa de l’estat la comparteixen amb els tan menyspreats nacionalistes catalans; també ells el volen si reclamen la sobirania. La diferència entre uns i altres és que aquí encara no hem perdut de vista allò que ells han oblidat, no cal dir que ben voluntàriament: que el poble és anterior a l’organització política i jurídica que li permet administrar-se. Sense que aquesta capacitat, no caldria dir-ho, li doni el més petit dret d’administrar els altres.
Molts dels nostres polítics, molts dels nostres buròcrates, que de tot hi ha, es fabriquen una realitat personal o de partit quan davant dels conflictes permanents que genera l’autonomia, davant les facilitats que les lleis donen als astuts ciutadans que dediquen la seva vida a perseguir la nostra llengua, etc. Ens parlen de les catàstrofes que provocaria l’única opció que encara no ha estat assajada: la independència.
Perdó per la inexactitud! Pròpiament, de la catàstrofe no ens en parlen. Es limiten a anunciar-la, a veure si se’ns posen els pèls de punta i la pell de gallina amb la simple amenaça d’un daltabaix els efectes del qual, i sobre qui, no es precisen amb rigor. Un bosc de paraules fa que s’esborrin els arbres contra els quals ensopeguem. Vivim en un món en el qual tothom xerra pels descosits, sobretot quan s’atansen eleccions mentre no se’ns faciliten aclariments. No tan sols ens en falten ara sobre l’apocalipsi que ennuvola el nostre horitzó si no fem bondat espanyolista; no se’ns en procuren tampoc sobre un assumpte que compta amb una més llarga tradició.
Em refereixo al nacionalisme considerat com una ideologia. No costa gaire, no costa gens, de treure de davant els nacionalismes enutjosos amb aquesta acusació que en fa moviments extraviats o que la reacció manipula, quan si exploràvem amb una mica més d’atenció el terreny potser veuríem que el nacionalisme esdevé amb tota certesa una ideologia allí on es procedeix o s’ha procedit a una agressió que cal justificar mentre es deslliura d’aquesta vergonya on la justificació no és necessària.
És senzill d’entendre-ho. Hom exposa la vida i de vegades la perd per tal de defensar la seva llar, la seva terra, i cap rentada de cervell no li cal per dreçar-se contra l’ocupant que el vol desposseir, però aquell que surt del seu territori a conquerir i vol després conservar les seves adquisicions, pot ser mogut per la misèria de la seva condició, certament, però més eficaç serà la seva acció i sobretot persistent si hom adoctrina i converteix en causa sagrada, que una mística permet de legitimar, l’aventura on es llança o on és llançat.
On hi ha un estat que trepitja pobles, i tant li fa que l’indret sigui Nova Caledònia o siguin els Països Catalans, tots els corrents de pensaments, ben enemics alguns entre ells quan es tracta d’altres afers, coincideixen a l’hora d’oposar-se al desmembrament d’una suposada pàtria, a l’hora de salvar allò que en diuen unitat. És que hi ha un discurs que, generat per una classe o una casta, ja convé a tots els ciutadans; un discurs general, superior als comparativament particulars, que d’un règim passa a un altre i es fa ideologia dels posseïdors. O simplement ideologia si amb aquest mot hem d’entendre la xarxa doctrinal que elaboren els qui tenen el poder i el desplegament que en fan arreu de la societat que controlen per tal de conservar-lo i transmetre’l a qui de dret correspongui.
Ara a casa nostra hi ha un nacionalisme més o menys oficialitzat que s’ha integrat a la mística de la unitat espanyola i, doncs, és nacionalisme espanyol que només demana uns avantatges per a la regió que administra, i hi ha els moviments d’emancipació nacional que, com sovint he dit, s’haurien d’anomenar només independentistes ni que únicament fos per evitar l’equívoc que engreixa el regionalisme mal disfressat de nacionalisme i per desmarcar-se d’un discurs que no deu pas acceptar aquest quaranta per cent de la nostra població que, segons sembla, es declara favorable a la independència del nostre país amb tota espontaneïtat, sense haver estat sotmesa a cap pressió que faci de la seva voluntat una ideologia.
Afirmo molt, ja ho sé, però suposo que m’ho puc permetre per una raó que exposaré en forma de pregunta: on és el sistema català interessat a construir l’independentisme? Aquí, com arreu, hi ha un sistema, el sistema, però segrega doctrina espanyola, forma part del sistema espanyol, i ben extraordinari seria que tot d’una renunciés a una espanyolitat que manifesta no tan sols quan participa en l’empresa forastera sinó quan vol dirigir i engega operacions d’Espanya endins.
L’independentisme català comença pel rebuig d’aquesta gent, els fabricants d’ideologia, i cal estar ben mal informat, o actuar amb calculada malícia, per veure-hi la defensa d’unes essències, una unitat ben espanyola, quan combat per l’alliberament. Dos milions de catalans ja ho han entès.
Manuel de Pedrolo
