CRÒNICA: Una declaració d’amor al cor de les tenebres, per Clara Ballart

Crònica personal del viatge a Madrid i de l’acte de suport davant del *Tribunal Supremo* a Francesc Homs
 
Som
carn d’enamorat. Era, és clar, tot cosa de la providència. La
Providència la imagino com aquella força major que ens empeny i ens fa
perdre la son, i ens enamora i ens fa somriure de nit després encara de
sis hores més de carretera a les fosques, davant de la pregunta tendra
de l’Andreu.“Ja sou tots desperts? Som a Madrid. Som a Madrid”. No havia
dormit ningú, com havíem de dormir? Carn de canó com nosaltres,
agitadors, catalans, separatistes, enamorats, providencialment a Madrid,
sabent de nou que ara és l’hora. L’hora? Quina hora és? Som a Plaça
Espanya i són les 6.27 del matí.


Hooligans emborratxats
de cafè, al Cercle català de Plaça Espanya, mirant el dia aixecar-se en
una ciutat de color plom. Érem ben lluny de l’eufòria i l’heroisme,
llavors. La Belén, l’amfitriona de l’Assemblea de Madrid, ens havia
dutxat amb aigua freda: nou hores de carreteres impenetrables i foscor
absoluta (hauríem travessat els Monegros? Seria, allò, veritablement
Espanya?) i a sobre no podríem treure cap estelada quan acompanyéssim
l’Homs; seria provocador i baix. Hauríem de dir… love. Love democracy.
No som, els enamorats, queixosos de mena? És una pedra al cor haver de
reprimir les ganes terribles de cridar al món que estimem. En qualsevol
cas, silenci i esmorzar, provant a poc a poc de deixar enrere les
visions nocturnes d’àrees de servei petitament perdudes a l’estranger.
Pel carrer hi ha poca gent però tenim la policia al damunt. De nou, les
cadenes: Diganles que nada de simbología. Si empiezan con las banderas
empezaremos a multar. Però, que heu oblidat la providència? Amics, la
providència està sempre al nostre favor. Armats amb cartells en una
llengua estrangera (per què no? Per què no ens podem dedicar a estimar
en anglès?), l’estelada ben amagada i el hooliganisme encara adolorit
d’hores d’incomoditats, a poc a poc vam marxar de Blanquerna cap a la
plaça del Rei. Cibeles, triomfal, ens rep amb moltíssimes banderes.
Totes juntes són només una imitació del llençol de Colón. Obsessió
estranya pel símbol violent rojigualdo. Nosaltres que duem el cor
a la mà, hem cedit de nou per amor a certes frases de negre sobre
blanc, i ens mossegarem la llengua. Bah, no ens diré mesells mai més:
serà millor, ens diré amants que d’entrada semblen responsables.

 A les escales tenim vint càmeres mirant-nos, i encara és d’hora però hem
vingut per això, i de sobte van sortint les enormes ganes de riure i
cridar. “Votar no és cap delicte, votar és la solució”. “Ai, que no
creieu que hauríem de cridar en castellà? Així ho entendrien”. “Què ens
han d’entendre. Si no ens han entès ja…”. “El castellà és el vernacle
de la gent d’aquí? No ho sabia. No el conec massa”. Quan arriben les
autoritats ja ens hem transformat de nou amb la gent que canta la canya,
la gent lliure del tot que crida el que vol, i sí, Homs, hem vingut per
tu. Però sobretot hem vingut per nosaltres. Tenim al pit un amor
enorme, i unes ganes enormes, gegantines, d’abraçar-lo. “No tenim por,
no tenim por”.


M’atura
algú que ha vingut de Lleida. Un germà especial que ha fet els mateixos
quilòmetres. “Per què crides això. Això ja és obvi. No som aquí? Som a
Madrid, dona. Si no veuen que no tenim por ara, quan ho faran?”. I en
somriure-li em sento immensament brillant.


Acepto todos los cargos por los que se me incrimina y más.
La providència ens ha fet acceptar-ho ja tot. Caminem entre crits
estranys en vernacle a la manera d’insult, que cau de Cervantes a picar
amb el canto dels esglaons de la gramàtica, per Recoletos. Amics, hem
passat Cibeles de nou, militant per aquest amor que ens fa travessar
països en dilluns, i xerrar entre Lluís Llach, Marta Rovira i Neus
Lloberas amb la tranquil·litat d’aquell que ho ha fet tot bé.


“How
do you feel about the threat coming from the Spanish government of
using the article 155 of the Constitution?”. Que com em sento davant
l’amenaça de què ens treguin l’autonomia? Voldria dir-li al reporter de
la BBC que estem farts d’obstacles. Que en tenim a piles, d’obstacles.
Amenaces, diaris, tertulians pesats, certes veus, policia nacional en
carrers d’Espanya. Però precisament perquè anem tips d’obstacles mai no
havíem estat millor. És estrany haver hagut de marxar pels carrers
immensos de la Capital per veure per fi molt clarament allò que tan
sovint em preocupa. Cap a on anem? Després de sentir les entrevistes
d’en Josep Capella i de recolzar-nos a les tanques davant del tribunal
Suprem (good fences make good neighbors), pleguem veles i marxem a poc a
poc, amb les mans a les butxaques, a escoltar què dirà l’Homs. Voldria
poder-vos explicar de debò per què llavors vaig entendre-ho tot. Quants
érem? Cent cinquanta diuen? Jo només veig la meva gent, els meus amics,
que tranquil·lament recullen les pancartes, es posen la motxilla, i
caminem endavant sense mirar enrere. Sense cap preocupació. En deixar el
Tribunal Suprem i tenint a la vista les properes deu hores d’autocar,
érem lliures. Cap a on anem, us preguntava? Doncs anem cap a la
llibertat, anem cap a la providència, anem cap al país petitum que fa olor de casa, i més decidits que mai. Ja no necessitem res.


Sabeu
què? Vint-i-set de febrer i els Monegros que havíem travessat en la nit
incòmoda i de vigília ara s’obrien al nostre davant brillants i
florits, amb centenars d’ametllers teixint dibuixos de punts en
l’enormitat de la plana. Han estat, només, vint-i-quatre hores. Le recuerdo que esto no es su casa.
Doncs no me’n vaig adonar pas, de no ser-hi. Amb els ametllers en flor
d’aquesta Espanya que d’aquí ben poc ens farà de veïna, i els companys
alegres, i el sol entrant daurat de biaix a sobre dels caps dels que
dormen, seguia tendrament les trucades d’en Joan, de Premià. Sí, surt
cantant els segadors darrere d’en Mas a la tele. Hem passat la nit
junts, esquena contra esquena, deixant passar quilòmetres. Em diu,
rient, que abraçar el seu nét és com abraçar un arbre. Somric. Sé per fi
que sóc exactament on he volgut ser, sempre. Sóc aquí, amb els meus.
Sóc lliure.


Això nostre, aquestes divuit hores d’asfalt
i nacionalisme del que ja comença a estar penat per llei, no és
heroisme. És, més aviat, un amor d’una tendresa infinita. Em sentia
afortunada en veure el vespre de roses més enllà de Saragossa.
Medinaceli. Hi havia un parell d’àguiles també. Havíem fet ben poc. “Una
més. A veure a on ens toca anar la propera vegada”. Carn de canó, som
carn de canó. Hem après a estimar i a contenir aquest gran amor per
saber, ara ja definitivament, que hi serem sempre amb aquesta mateixa
força. Això, companys, no se’m passarà pas. No és l’edat. Tots som aquí,
al mateix punt. Tots som carn d’enamorat, i esperem tranquil·lament,
una mica com olorar la roba d’algú que coneixes, que les providències
judicials  que ens aniran caient al damunt ens portin una mica més a prop.


Esperarem. Insistirem. He entès que no és militància, ni
ira. És descobrir en els somriures dels companys i dels amics una mica
més de la nostra terra, el nostre fang i el nostre sol.


Ho tenim guanyat. Però és que anant amb el cor a la mà ho teníem guanyat d’entrada. Les coses són com són.


Clara Ballart
HGxI