 |
| ANC Horta-Guinardó |
[HGxI. 10-1-2014] Ple absolut a la sala d’actes de la Biblioteca Vilapicina i la Torre Llobeta. Ningú es volia perdre la xerrada de Súmate, entitat que representa la comunitat de catalans amb arrels espanyoles (els fills i néts dels immigrants de mitjan segle passat) que defensen la independència de Catalunya.
 |
| ANC Nou Barris |
L’economista Carlos Treviño va aportar la cruel fredor de les xifres per demostrar el tracte vexatori a què és sotmesa l’economia dels catalans per part de l’estat espanyol. Per la seva banda, Eduardo Reyes, el cap més visible de Súmate, va fer una apassionada crida a favor de la plena sobirania de Catalunya perquè és una oportunitat irrepetible de “construir un país nou des de la base del poble”. Una utopia? No, una realitat, perquè aquest és l’anhel d’una amplíssima majoria de catalans, vinguin d’on vinguin i parlin la llengua que parlin, com ha quedat demostrat en les col·lossals manifestacions del 2012, del 2013 i de la Via Catalana: les manifestacions més multitudinàries de la història d’Europa.
Eduardo Reyes va venir a Catalunya als nou anys. Els seus pares buscaven un futur millor i el van trobar; però va ser aquell un tràngol penós, el d’abandonar la terra que t’ha vist néixer. Per això Eduardo Reyes no vol que la seva filla hagi d’anar-se’n també per guanyar-se el pa. No vol que la seva filla es vegi obligada a abandonar Catalunya, mentre l’Estat espanyol gasta 180.000 euros en Defensa, deixant la Sanitat, l’Ensenyament i el Benestar desatesos.
Un Estat espanyol que continua saquejant i robant el fruit de l’esforç dels catalans amb un espoli fiscal i una manca d’inversions a Catalunya que fa posar la pell de gallina. Les dades oficials que tenim ho confirmen: l’ofegament econòmic persistent i premeditat, any rere any, no té comparació amb cap més altre cas a Europa ni als EEUU.
Catalunya seria un país ric i pròsper com ho és Dinamarca. Però s’ha de veure abocat a la ruïna en nom de l’anomenada “solidaritat”, un saqueig de dimensions desproporcionades que provoca una terrible paradoxa: les regions més pobres i menys productives d’Espanya són avui les que tenen una major qualitat de vida… i les més productives i dinàmiques (Catalunya, País Valencià, Balears) són les que acaben tenint menys recursos públics. Aquesta és la “solidaritat” de l’Estat espanyol.
Eduardo Reyes posa la seva família d’exemple, com el de la seva sogra, malalta, que ha de cuidar a casa sense cap ajuda. “Si esperar seis horas a que te atiendan en el hospital no nos mueve, qué nos moverá?”, es pregunta davant d’un públic que trenca el seu discurs amb repetits aplaudiments.
El benestar del nostre País és una prioritat urgent responsabilitat de tots els que hi vivim, independentment de la nostra condició social, de la nostra cultura, de la nostra edat o origen, tal i com s’ha fet palès avui en una sala d’actes que bullia d’indignació, però també de la il·lusió i esperança que ens empeny a construir un País milor per a tots.
