Fa uns dies anunciàvem en aquest blog una sessió de formació per a voluntaris.
Finalment alguns companys d’HGxI hi hem assistit i tot seguit us en fem cinc cèntims.
Quatre anys de sortir al carrer ha estat l’escola on en Ferran Oliva i en Xavier Ludevit han après tot el que ara ens han volgut transmetre. Sortir al carrer repartint tríptics sobre la independència de Catalunya els ha permès connectar amb la gran diversitat de ciutadans.
Som al Mas Guinardò. La sala s’omple ràpidament i els assitents organitzem les cadires. Hi ha ganes d’escoltar coses noves, si més no amb nous punts de vista, ja que necessitem reactivar-nos per posar-nos a treballar altre cop per fer la República catalana.
En Ferran Oliva i en Xavier Ludevit transmeten energia i seguretat. Tot seguit ens exposen la seva tesi i la seva estratègia.
«Si volem guanyar hem de ser-ne més». I per sumar cal explicar el nostre projecte als qui havent nascut fora de Catalunya fa anys que hi viuen. Són catalans que tenen “el corasón partío”. En Ferran ens parla com si fos un venedor, i és així com ell creu que hem d’actuar: amb el convenciment que el nostre producte és bo, amb seguretat i sobretot amb respecte a les diferencies d’identitat. I els venedors, amb un somriure a la cara, tracten el client amb rigor i respecte, intentant comprendre les seves raons.
Persones que no són a les xarxes, que no consumeixen mitjans en català i a les quals només podem arribar-hi anant al carrer, als bars, a les festes populars, als hospitals…
Els independentistes de «soca-rel», ens diuen, hem de fer un esforç per incorporar l’empatia al nostre discurs. I ho expliquen amb exemples clars: nosaltres ens sentim orgullosos de la Sagrada Família i ells de la Giralda, nosaltres del pa amb tomàquet i ells del pernil ibèric. Cal que interioritzem el fet que ells estimen allò que els fa espanyols tant com nosaltres ho fem amb lo nostre. Som dues identitats que no solament ens hem de respectar sinó que hem de compartir. Identitats que a la fi haurem de crear i compartir un projecte comú. Hem de percebre’ls com a nostres.
Mentre ho expliquen sembla fàcil, però jo sé per experiència que cal fer un exercici previ per tal que l’empatia sigui sincera.
«Cal llegir Paco Candel!», ens diu en Ferran. «Poseu-vos el llibre Els altres catalans a la tauleta de nit!»
Ah! Més recomanacions: mirar programes de cadenes espanyoles i dels seus protagonistes també ajuda a comprendre els seus referents i punts de vista.
Ens expliquen que al llarg de les moltes trobades veuen en moltes persones una gran preocupació pel que pugui passar després de la independència. Hauran de marxar de Catalunya? Què passarà amb el castellà? El podran utilitzar amb normalitat? Doncs bé, primer de tot cal comprendre que puguin tenir aquesta preocupació i fer-se càrrec que potser nosaltres en el seu lloc faríem el mateix. Banalitzar aquesta preocupació és un clar indici de manca d’empatia. Pensem que hi ha molts col·lectius que només veuen i llegeixen canals espanyols i estan bombardejats constantment amb mitges veritats i molts silencis.
En Xavier ens diu: no cal convèncer, bàsicament perquè és impossible fer-ho amb un contacte escadusser. Ja és suficient i molt important aconseguir que agafin el tríptic i que se’l llegeixin. Sembrar dubtes ja resulta suficient! I jo penso que sí, que ja és molt.
Ens hi posem? Ens hem de preparar i començar a treballar perquè tard o d’hora haurem de tornar a les urnes.
Alfons Carreras
HGxI
