CRÒNICA. La mala gestió de l’habitatge. Habitatge per a les persones en una Catalunya independent

El dijous 26 de març va tenir lloc la interessant xerrada “Habitatge, situació actual i escenaris de futur a Barcelona” al Centre Comunitari Porta-Sòller del districte de Nou Barris de Barcelona, amb representants de l’Associació 500×20, de l’AVV del barri de Porta, de la PAH, APE, Sectorial d’Arquitectura de l’ANC i l’arquitecte Xavier Millet.

Cada ponent va aportar informació i punts de vista des del seu àmbit d’actuació, amb el denominador comú de la situació actual de l’habitatge i les polítiques que el regulen al nostre país. Totes les intervencions van aportar una visió molt crítica respecte a les lleis, les polítiques d’habitatge i la seva gestió, presentant un panorama certament preocupant, que serà inevitable corregir si volem construir un nou país amb més justícia social. 

El lloguer públic ha de 

ser un servei social, 

com la sanitat i l’educació

Alguns conceptes que es van exposar:

• L’Estat espanyol és el país del nostre entorn amb menys titularitat pública del sòl i s’incentiva la compra en detriment del lloguer. A l’inrevés d’Europa, només un 20% dels habitatges són de lloguer. Un 76% correspon a primera vivenda, un 12% a segones residències i, la resta, està buit.
• Una política mediambiental que no tingui presents els aspectes socials no és viable ni real. A la UE no es defensen prou els drets al treball, a l’habitatge i a la mobilitat. Un estat que no sigui capaç de donar feina a tota la seva població activa hauria de replantejar-se la seva funció.
• Catalunya fa 7 anys que lidera el rànquing de desnonaments de l’Estat, el rànquing de la vergonya. Les administracions procuren pels interessos financers i no per les persones. Organitzacions que lluiten per evitar desnonaments, pressionant per la dació en pagament i per moratòries en els desnonaments i els subministraments i promovent el reallotjament, en realitat estan parant el cop, reaccionant davant l’emergència però en un futur caldrà legislar adequadament i un primer pas podria ser la ILP de l’habitatge que s’està intentant portar al Parlament.
• El lloguer públic ha de ser un servei social, com la sanitat i l’educació. A Barcelona, després de més de 30 anys de govern municipal d’esquerres només hi ha un 1’5% de pisos de lloguer públic social. El problema existent es veu agreujat pel frau dels petits propietaris.

Un estat nou té l’avantatge 

que genera il·lusió; arreglar 

un país vell i massa corromput 

no és el mateix

Tant en les exposicions com en el debat posterior, diverses opinions coincidien en el fet que la plena sobirania permetria replantejar les lleis del sòl i de l’habitatge, així com les infraestructures que relliguin el territori. S’ha de veure l’Urbanisme com un instrument per evitar l’especulació en aquests àmbits. És més fàcil trobar solucions en un estat nou, partint de zero, que intentar canviar les estructures existents. Malgrat tot, en una Catalunya independent patiríem inercies del sistema actual que s’hauria de saber combatre. Un estat nou té l’avantatge que genera il·lusió; arreglar un país vell i massa corromput no és el mateix.

Lluís Manyoses

Qualitat de vida o empobriment. Tu decideixes.