Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets:
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
La crònica (III)
L’ocupació d’un país, que comença quan algú de fora hi entra amb la intenció d’apropiar-se’l (i poc importen les circumstàncies que facilitin o permetin aquesta entrada), es pot donar per enllestida quan l’estrany ha aconseguit de fer oblidar a l’indígena la seva cultura, quan, doncs, ja no queda ningú que sigui capaç de denunciar la presència del colonitzador. Aquí ja fa temps que avancen cap aquesta victòria definitiva, ara i adés la marxa triomfal interrompuda o alentida per l’acció d’algun guerrer especialment inspirat i més impacient, massa vesànic per no repel·lir fins i tot la gent de la mateixa comunitat, d’altra banda també abatuda i ben lligada, segons és fama, per una normativa autoritària, represa però, sempre represa aquesta marxa pels successors que, si reneguen de la cruesa dels procediments emprats per aquella ànima ensuperbida, no renuncien de cap de les maneres a l’obra que ell només va reprendre dels seus successors.No hem de renunciar pas a defensar-nos de l’empresa, cal que reconstruïm allò que enderroquen, que tapem allò que foraden, que procurem frenar l’evasió de tot allò que s’emporten. I ens cal, sobretot, conservar la veu. La nostra, és clar, no pas la d’ells que, de vegades àdhuc amb accents de tendresa paternal, ens asseguren que ‘todos somos españoles’, sense que aquesta amabilitat oculti que la sirena de torn identifica invariablement l’espanyolitat amb la llengua castellana i ens fa doncs espanyols no pas per la nostra llengua, la catalana, sinó per una altra que, aliena, tenim l’obligació de freqüentar íntimament.
És cert que, a hores d’ara, gairebé ningú no gosa negar l’existència d’una llengua catalana, que aquesta llengua es parla “localment” (però això sí, d’una manera tan localitzada que cal establir pel cap baix quatre “corrals”, no fos cas que si no la parcel·laven fóssim massa) i que prou vàlid és servir-se’n moderadament a la “región”, però a tots se’ls allarga la cara o se’ls endureix l’expressió quan els fas notar que si aquesta llengua és tan espanyola com la castellana, res no s’hauria d’oposar que sortís a respirar fora de les “provincias” i que un cop ben instal·lada en l’àmbit peninsular tingués, fins i tot, l’oportunitat de convertir-se en universal. No seria pas poc motiu d’orgull arribar a tenir-ne, en el mateix estat, dues de tanta categoria!
Però no desbarrem, que la mandíbula es fa vella i podrien desencaixar-la les rialles, i tornem a l’ordre del discurs. Entre els senyals que permeten potser infal·liblement de distingir l’ocupant hi ha el seu interès per controlar estretament, sense cap afany amorós, que seria immoral, la llengua del poble de què s’apodera. Ara ens trobem, en aquest lamentable cas nostre, amb una vigilància minuciosa, amb una preocupació verament exemplar, permanent, que va destapant-se amb disposicions de caràcter indiscutiblement protector.
Canten per un costat els rossinyols oficials que volen guanyar-se una imatge de gent de la màniga ampla (però amb els punys ben cordats) amb les seves manifestacions de simpatia, i canten per l’altre les ordres que regulen la pràctica del nostre idioma. Per haver-me’n fet ressò en el meu diari i haver-ho hagut de tornar llegir en seleccionar-ne uns fragments destinats a El Temps, recordo ara a tall d’exemple la Nadala, com en dic, amb què foren obsequiats els nostres ajuntaments el desembre del 86, quan se’ls manà de fer les convocatòries, les ordres del dia, etc; en castellà, si bé se’ls permetia, si volien, de fer-ne una còpia en català. Bé, còpia… Difícilment ho podien fer si una còpia és una reproducció de l’original i ara es tractava de retraduir al català les paraules catalanes que havien hagut de ser traduïdes a l’idioma d’abast estatal…
Possibles impropietats apart. No cal pas que ens estranyem d’aquesta obsessió lingüística. No falten catalans curts de vista que opinen el contrari: som nosaltres qui donem una importància excessiva a la llengua. Que se sàpiga, però, aquesta importància que li concedim no arriba a l’extrem de voler-la exportar a terres que no la volen ni la necessiten, si tenen la seva. No mostren pas ells aquest respecte. De la importància decisiva de la llengua n’estan prou més convençuts que no ho està el nostre poble quan s’acostuma a cedir de seguida que sent la veu de l’amo. Saben els espanyols que la llengua fa la festa i que sense ella no n’hi hauria. O, pitjor, la faria l’altre.
Castella no és una nació gaire afeccionada a les impreses improductives, encara que els comptes, a cops, li hagin sortit com el de la lletera de la faula, no esmerçaria esforços contra una cultura si no li veia que li són necessaris. Més llestos els seus homes que nosaltres, entenen perfectament que aquí no seran a “casa seva” mentre se’ls resisteixi la llengua, la cultura, que d’unificacions com ells persegueixen no n’hi haurà mai cap, si no ens passen al seu idioma.
No és pas perquè sí que un polític ha dit ‘sottovoce’ (però no tant que no se l’hagi sentit) que li feia més por Catalunya que Euskadi. No pot pas ser pel nostre esperit bel·licós, pactistes com sembla que som. Ha de ser doncs perquè, amb sorpresa, s’han adonat que el franquisme no ens havia fet la feina, com nosaltres mateixos podíem pensar que ens la faria, i que tornàvem a alçar la cresta, ni que fos, ni que sigui, una mica pansida. Pansida a l’esquerra que vol federar, i no sembla pas que consideri l’exemple, o model, de la corona catalano-aragonesa, pansida a la dreta que refina i sublima paelles autonòmiques amb el mànec a Madrid, i pansida encara la del “nacionalisme” que, com quasi assenyalava darrerament un periodista, embolica que fa fort amb les seves reserves, amb les seves matisacions, amb la seva atenció puritana a pensadors polítics que tan sovint es distingeixen pel seu humor macabre així que enceten el tema.
És la realitat del país que cal mirar, i veure com tot està a punt d’escapar-se’ns de les mans, que és de debò que anem cap a la descolonització, no pas la que allibera, sinó la que s’aconsegueix, com insinuava més amunt, quan ‘cumplidos los objetivos’ l’ocupant, tots som ja un i el mateix, però si comptes bé resulta que falta un poble. El poble que no s’ha preocupat prou, que no ha volgut o no ha sabut fer d’allò que li resta encara de cultura una eina per reclamar el poder polític, una independència que obriria a aquesta cultura, ben amples, els camins que ara, i des de fa segles, ens tallen perquè ens desviem cap a rutes que per a nosaltres desemboquen en un cul de sac.
Hi entrarem?
Manuel de Pedrolo
