Comparteixo el fons de l’article de Joan-Lluís Lluís, però penso que li cal remarcar encara més la diferència que hi ha entre les dues concepcions que presenta com a pacifistes:
- La que per evitar rebre les conseqüències d’una repressió violenta abandona la defensa dels drets propis i se sotmet a l’opressor (actitud que més que pacifista la considero derrotista com a resultat de sentir-se mentalment vençut).
- I la que proposa l’ús d’un pacifisme actiu i no violent, que no renuncia a exercir la desobediència per defensar els seus drets davant de l’opressor, i que no es deixa intimidar ni per l’amenaça ni per l’ús de la violència (tot i ser-ne conscient) per part dels aparells de l’estat, perquè sap que no hi ha cap altra via per poder aconseguir els seus objectius de llibertat i de respecte als seus drets i, alhora, per a guanyar l’empatia i el suport internacional.
En resum, només hi ha realment el camí d’exercir un pacifisme actiu i desobedient per poder seguir avançant cap a la República Catalana com a únic marc on serà possible el respecte als nostres drets i a la nostra llibertat.
Aquí podeu llegir l’article de’n Joan-Lluís Lluís que reflexiona sobre quina ha de ser l’actitud d’aquest 2018 si volem assolir els objectius.
Lluís Vila
HGxI
