Aquest estiu em vaig estrenar com a lectora de llibre electrònic amb Un segrest ecologista (Cossetània, 2009) de Josep Vallverdú. Aquest volum conté el relat Ametlles amargues, fàbula que podriem qualificar d’historicista, però amb un objectiu ben clar: recordar-nos que si Catalunya vol ser el proper estat d’Europa cal que els polítics tinguin ben clar el camí cap a la independència que els ciutadans hem iniciat.
En aquest conte l’autor situa la història en el context de l’Europa de l’Est, en concret, en el conflicte entre Rússia i Geòrgia que desencadenarà la creació d’un secretariat de Nous Estats cap el 2014 que té com a origen “les tensions de caire independentista manifestades en regions autònomes de diversos estats europeus ja fos per aspiracions a la unió amb territoris històricament afins, ja fos per simple tradició de sobiranisme”. És justament en aquest moment polític que l’escriptor situa el creixement de “les tendències independentistes de Catalunya (…) a causa de les oïdes sordes que sempre obtenien d’Espanya: la crisi econòmica general (…) que els seus habitants atribuïen a la gassiveria de Madrid (…) i les campanyes de difamació humiliants que rebien”.
Tot seguint la narració arribem al moment en què la població ha assolit un estat de maduresa en què políticament es fa viable presentar un projecte de consulta popular per la independència. És en aquest punt que Espanya comença a reforçar la seva “constant campnaya mediàtica contra els moviments independentistes”. Així i tot, els catalans tenen clar que volen la independència. I es trasllada a les urnes l’aspiració del nostre poble. Llavors, “els polítics van concórrer a fer aliances amb els guanyadors”. Catalunya ara la dibuixa a primera plana en la premsa internacional i els grups financers a l’interior, explica, es “manifestaven partidaris d’anar amb peus de plom”.
Aleshores, Vallverdú en aquest conte descriu molt bé un possible escenari d’una Catalunya que és a les portes de la independència, els arguments dels contraris alimentats per “grupúscles espanyolistes, que reben suport decisiu de cercles econòmics ultraconservadors”; i com aquest nyec-nyec acaba sembrant de nou el dubte entre la gent que la independència sigui bona per Catalunya. Finalment, a força de votacions i vacil.lacions la ciutadania acaba malfiant-se de la classe política .
Després de tota una sèrie d’incidents molt ben relatats, Catalunya torna a una època de “dilacions i suspensions temporals de temptatives de negociació, que sempre era portada, per la banda catalana catalana, per elements de tirat molt conservador i no gaire autonomista”. I…voleu saber com sa’acaba aquest relat que “un important sector de la ciutadania catalana, més nombrós que en dècades anteriors, abocat a la feina diària, es mostrva resignat al futur polític del país, fos el que fos”.
I ara penseu-hi un moment, si volem que aquesta fàbula no s’acompleixi recordeu que cal anar a votar aquest 25-N a partits que incloguin en els seus programes electorals aquests tres punts: la sobirania de Catalunya resideix en el poble català; que s’hagin compromés a treballar immediatament per esdevenir un nou estat d’Europa i que treballin conjuntament amb la resta de formacions, de forma consensuada perquè el nou estat sigui de tots els catalans i catalanes.
M. Àngels Pujols (HGxI)
