Cada dia, deixant al marge aquells pocs dies que em permeten fer teletreball, em desplaço amb el meu cotxe des de Barcelona a l’àrea de Sant Joan, molt a prop de Sant Cugat.
Malgrat el meu cotxe es híbrid i consumeix molt poc, intento de totes totes fugir dels embussos, motiu pel qual quan m’apropo a la Ronda de Dalt miro a GoogleMaps com està la C58 i, amb rares excepcions, decideixo fer la carretera del Forat del Vent sortint a Cerdanyola on ja he evitat tot el trànsit.
Es un trajecte arbrat amb molt poc trànsit que em fa oblidar que sóc a ciutat i que em permet meditar en les meves coses… per què, sabeu? Al meu cotxe quan vaig sol és el moment en que sols hi mano jo, i per tant no escolto la ràdio sinó que em poso la meva pròpia músic, la que a mi m’agrada. (Les notícies a la radio les vaig deixar d’escoltar de forma habitual quan vaig descobrir que no expliquen objectivament el que passa o ha passat sinó que s’interpreten o senzillament es falsegen).
Doncs com us deia, la conducció sense pressa entre arbres, a cops amb el sol enlluernador a cops en zones ombrívoles, em permet fer córrer els pensament i per què no la imaginació. Alguns cops el record del que ens va passar a finals del 2017 i el camí que estem transitant des de les hores m’incorpora un sentiment dual. Per un costat estic animat per que crec que la flama hi és i de fet s’està reconstruint una estratègia que ens portarà a la llibertat, i altres cops, com no pot ser d’un altra forma, m’envaeix la tristor d’una gran possibilitat perduda.
Sigui com sigui, quan arribo a Sant Cugat per la carretera de Cerdanyola, just abans de la primera rotonda del poble, a la dreta, en front la benzinera, mirant la “M” de McDonald’s, hi ha una gran estelada que em dona la benvinguda i em fa portar els quatre dits sobre el cor i un somriure al volant. Gracies per mantenir ferma la bandera tants anys i no fer-nos sentir sols.
Anònim,
