En un moment de profunda polarització i violència política entre espanyols —nihil novum sub sole— escauria que l’independentisme retornés a un marc català nacionalment autocentrat. Res millor que un adversari dividit i distret per avançar posicions. Tanmateix, sent espectadors de com el nostre moviment desaprofita una vegada més el momentum, trobo més profitós extreure algun aprenentatge que ens pugui servir més endavant.
Darrerament, he pensat molt en l’argument fal·laç espanyolista que titlla els moviments d’independència europeus com a propis d’un passat violent que s’ha pogut superar gràcies a la integració comunitària. Si bé és cert que els últims mil anys, fins i tot més, el Vell Continent s’ha vist immers en constants guerres i episodis d’extrema violència, no ho és que la solució hagi vingut per la supressió del dret d’autodeterminació dels cossos nacionals. La resposta senzilla seria mostrar la relació entre el nombre d’estats existents a Europa i el nombre de conflictes interestatals, per acabar concloent que el període més gran de pau europeu de la història recent coincideix amb el nombre més gran d’estats constituïts en el continent. Casualitat? No ho crec.
No obstant això, un contraargument tan curt no justificaria la redacció de cap article d’opinió, així que si se’m permet, a continuació exposaré la connexió entre l’autodeterminació dels pobles, la pau europea i el procés d’independència català.
Les comunitats polítiques diacrònicament troben solucions als seus problemes de coexistència. Les societats europees no han estat menys i al llarg de segles han desenvolupat tres principis interrelacionats entre si sobre els quals s’ha construït la seva estabilitat i el consegüent progrés reeixit: equilibri, democràcia i identitat nacional.
Començant per al primer principi, una font de discrepàncies entre països es troba en el desequilibri de poder sense un sistema d’acords internacionals que posi fre als anhels imperialistes i expansionistes de certs estats. La història d’Europa en va plena de personatges poderosos àvids de poder, glòria i conquesta que van arrossegar a milions de persones cap a pulsions bèl·liques de conseqüències catastròfiques com va passar amb Carles V, Napoleó o Hitler. És el contrapès d’uns estats en contra d’altres el que incideix en el càlcul de costos i desincentiva qualsevol aventurisme bel·ligerant amb el veí. Alguns exemples exitosos en cada respectiva escala temporal van ser la Pau de Westfàlia de 1648, el Congrés de Viena de 1812 o la creació de la Comunitat Econòmica Europea, ara Unió Europea.
Un cop estabilitzat el front extern, quin és el sistema polític més propici per regir-se internament? Mai a Europa dos estats democràtics han fet la guerra entre elles, però la confecció democràtica d’un estat no és raó suficient per garantir la coexistència pacífica dels seus membres ni promoure el seu benestar. Aquí és quan apareix l’últim principi, la identitat nacional. Un règim que operi sobre diverses o múltiples identitats nacionals, per molt nominalment democràtica que sigui la seva constitució, tendirà cap a una situació d’inestabilitat. Això en cap cas vol dir que sigui impossible un estat plurinacional —vegis el cas suís— quant a la història no existeix res que tingui grau de llei natural. Així mateix, és inqüestionable que les característiques històriques i geopolítiques sui generis de la confederació helvètica fan del cas suís una excepció més que una regularitat causal.
Amb tot, el Vell Continent ha tendit en la seva història moderna que cada vegada més les estructures estatals s’emmotllin a les seves respectives realitats nacionals. Per tant, la independència de la nació catalana s’harmonitzaria en aquesta tendència històrica. La inestabilitat de l’estat espanyol no és cosa nova, rau en com ha configurat institucionalment la multiplicitat nacional peninsular a través de la conquesta, la força, la repressió, la folklorització, el genocidi cultural i l’assimilació castellanista. Una comunitat política que ha tingut 4 guerres civils i 19 pronunciaments en poc més de cent anys, no és una, grande y libre, és una societat trencada i dividida que dóna l’esquena a Europa.
Deixem enrere la violenta dinàmica política espanyola i mirem de cara la realitat internacional des d’una perspectiva nostra, des d’una visió catalana. Esforcem-nos a inserir-nos-hi i aportar-hi. Amb un estat democràtic català tindrem molt a dir!
Visca Catalunya!
Josep Punga
