Cada any, quan s’acosta l’11 de setembre i l’Assemblea presenta la seva proposta, amb samarreta inclosa, s’intensifiquen les crítiques a l’ANC.
Tots aquells que s’havien passat mesos i mesos queixant-se de la falta de mobilització al carrer comencen a manifestar la seva oposició a la proposta, a la samarreta i a tot allò que hi està relacionat.
Sortir al carrer és molt important, diuen alguns, però sembla que hi ha qui es pensa que un bon dia, sense que ningú digui ni ase ni bèstia, la majoria de gent del país es llevarà i decidirà que és el moment adequat per sortir a fer la revolució pendent. I així, per casualitat, ens trobarem tots davant no se on per fer no se sap ben bé què.
També hi ha que veu necessària la convocatòria així com l’organització però no agrada allò que han decidit unes persones que fa temps que hi pensen perquè, ai las, no coincideix exactament amb allò es creu que cal fer. Ben bé com si amb una sola opinió ja n’hi hagués prou per trobar la solució correcta.
El meu dubte, des de fa temps, és si aquestes opinions son fruit de manca de reflexió i/o del tarannà individualista i poc col·laborador d’una colla o hi ha més coses darrera i em decanto per aquesta opció, tot i que hi deu haver una mica de tot.
Segurament el que passa és que en aquests moments l’Assemblea és l’única associació que té un sol objectiu, aconseguir la independència de Catalunya. I té un full de ruta ben concret on s’opta per la unilateralitat de manera clara.
I, el que és més important, té capacitat de mobilització. I és per aquest motiu que s’actua de manera intensa i des de molts camps per desactivar-la perquè si no hi ha gent al carrer el problema sembla solucionat.
Però diguin el que diguin els que ens voldrien a tots a casa, el proper mes de setembre ens hem de tornar a mobilitzar per tal de recuperar el temps perdut. I hem de ser-hi tots: els que volen la manifestació de sempre i els que la voldrien diferent.
Els que volem arribar aviat a la independència hauríem de donar suport a totes les accions que vagin en la direcció adequada vinguin d’on vinguin i preservar, mantenir i augmentar la mobilització al carrer.
I, ara direu, quina és la direcció adequada? Per mi és aquella que evidencia que el problema català no està resolt i que ho fa des de la no-violència.
Ara cal recuperar la força que la pandèmia ha frenat i preparar-nos per confrontar les accions unilaterals de l’estat que ni han disminuït ni s’espera que ho facin en un futur proper.
I perquè ho haurien de fer si des de tots els mitjans van repetint que ja no hi cap problema a Catalunya i que tot està encarrilat?
Teresa Calveres
