Per molts, el resultat de les eleccions del 12 de maig ha constatat el final de l’etapa política
del catalanisme coneguda mediàticament com a procés. Podríem discutir-ne l’abast
d’aquest període històric col·locant el seu origen a la resposta donada per la societat
catalana enfront de la resolució del TC envers el text de l’Estat sota la forma de la
manifestació “Som una nació. Nosaltres decidim” de l’any 2010. O bé, si som un xic més
romàntics, a la consulta municipal sobre la independència de Catalunya duta a terme a
Arenys de Munt —la primera en la història de la nació catalana. Sigui com sigui, per
poder proposar una delimitació satisfactòria al fenomen polític del procés, cal discernir
entre els elements que l’han caracteritzat i copsar en quin moment històric apareixen i en
quin altre deixen de ser.
Per començar, el procés s’ha d’entendre com la ulterior reacció del catalanisme al sistema
polític estatal espanyol. Segons Borja de Riquer, arran del segle XX quatre han estat les
propostes del catalanisme per modificar el lloc dels catalans a l’estat: el de Prat-Cambó,
el de Macià-Companys, el de Pujol i el de Maragall. Precisament, va ser la frustració
sorgida del fracàs d’aquesta darrera proposta maragalliana —materialitzada en el projecte
de l’Estatut— la que va iniciar els profunds canvis polítics en el si de la societat catalana
que van originar el que posteriorment en denominaríem procés. Per tant, podríem
entroncar l’inici del procés amb la sentència de l’Estatut de l’any 2010? Hi ha analistes
que sostenen aquesta opinió, però si ens immergim en les característiques del procés,
veurem que certament aquests no es donaven encara l’any 2010.
Què defineix aleshores al procés? Principalment dos fenòmens. Per una banda, l’opció
independentista es torna hegemònica dins del món catalanista; i de l’altra, es constitueix
una coordinació institucional entre els principals partits de l’independentisme, si bé no
sempre a Madrid, sí al Principat. Així les coses, trobem la conjunció d’ambdós factors
l’any 2010? No.
L’any 2010 l’opció independentista al dedins del catalanisme institucional plasmat al
Parlament de Catalunya no deixa de ser minoritària (12% dels vots i 11% dels escons),
per no parlar de la inexistent coordinació institucional que portà a CiU àdhuc a cercar
l’abstenció del PSC per obtenir la Presidència de la Generalitat o un acord pressupostari
amb el PP l’any 2011.
A partir de quin moment podem començar a apreciar l’aparició del procés? El març del
2012 CDC va celebrar el seu 16è congrés a Reus on es va marcar com a objectiu “assolir
la plena sobirania, l’Estat propi” mesos abans de les eleccions del 25N. En aquestes
eleccions, al Parlament de Catalunya s’assoleix el 82% dels vots independentistes dins
del món catalanista i el 85% dels escons. No hi ha dubte que, ara sí, l’opció
independentista es torna l’hegemònica entre el catalanisme polític.
Quant a la coordinació institucional, el 19 de desembre de l’any 2012, temps després de
la ressaca electoral, el 129è president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas,
juntament amb Oriol Junqueras signen com els líders de CiU i ERC respectivament
l’Acord per la llibertat. Aquest consistí en el compromís de donar veu als ciutadans
mitjançant una consulta i en garantir l’estabilitat parlamentària del govern de CiU en
minoria.
Un cop esclarit l’inici del procés, toca abordar si els anuncis de la mort del procés després
del 12M tenen fonament o bé si més que una definició de la realitat política és una
declaració d’intencions per part d’alguns. Anem per parts, en el marc del catalanisme
representat al nou Parlament de Catalunya l’independentisme significa el 88% dels vots i
el 91% dels escons, tot i que sí que és cert que a causa de l’increment de l’abstenció
independentista la traducció sobre la totalitat dels membres del Parlament ha estat una
pèrdua de la majoria absoluta i la confecció del Parlament més espanyolista des de 1980.
On si trobem que el procés trontolla —la qual cosa podria significar la seva mort— és en
el punt de la coordinació institucional. És evident que avui en dia aquesta és inexistent,
però aquesta situació ja venia de bell antuvi. És des de l’octubre de l’any 2022, quan Junts
surt del govern Aragonès, quan la ruptura de la coordinació institucional independentista
a Catalunya s’oficialitza i s’inicia una nova etapa que ja deixarà de ser el procés. Aquesta
nova etapa “oficial” d’atacs duríssims entre independentistes no és més que la constatació
d’un seguit de dinàmiques que s’anaven acumulant al llarg dels darrers anys fins a assolir
la funesta conjuntura present de guerra civil oberta i fratricida entre independentistes.
Com a conclusió, la base independentista és forta entre l’electorat catalanista i s’hi pot
comptar quan la conjuntura torni als rengles de la conflictivitat amb l’estat que, per cert,
han estat els moments en els quals més vot nou vot independentista s’ha aconseguit captar.
El problema el tenim a les institucions. Si persisteixen les lluites per l’hegemonia entre
els partits independentistes, continuarem allunyant la política institucional de les bases,
continuarem fomentant l’apatia i l’abstenció política. Per altra banda, la toxicitat entre
l’actual classe dirigent és tan profunda, que per poder refer ponts i reactivar una estratègia
conjunta que impliqui unilateralitat i confrontació —l’única realista i viable— serà
necessària una regeneració amb nous actors que no estiguin empantanegats en velles
renyines.
Jo soc optimista, visca Catalunya lliure!
Josep Punga
