Donat que considero l’anàlisi del Sr. Maquiavel molt encertada especialment per la seva
senzillesa, em remetré al mateix capítol 5 de la seva obra.
Un capítol, per cert, que no té més de 2 planes d’un llibre de mida petita.
A mi, he de confessar, que les idees expressades amb concisió i en poques paraules
m’agraden més que els tractats filosòfics organitzats amb enciclopèdies.
Acabava l’article anterior amb, i ara què hem de fer?
La primera cosa és resistir, això, vol dir reforçar-nos en les nostres raons i tenir les idees
clares sobre què és el que defensem. La convicció plena que tenim tot el dret de defensar
els nostres posicionaments, respectant als adversaris, que no enemics, i exigir el mateix
respecte cap a nosaltres.
Veiem què ens diu Maquiavel, que escriu el llibre donant consells els qui ostenten el
poder i de com ho han de fer per conservar-lo segons les circumstàncies.
Maquiavel posa alguns exemples;
“Com a exemples tenim els espartans i els romans. Els espartans posseïren Atenes, i Tebes
i hi van crear una oligarquia, però les perderen. Els romans, per conservar Cápua, Cartago i
Numància, les van destruir i no les van perdre. Van voler tenir Grècia de la mateixa
manera que ho havien fet els espartans, mantenint-la lliure i amb les lleis pròpies, i no se’n
sortiren; de manera que per conservar-la es van veure obligats a destruir moltes ciutats
d’aquella província. La veritat és que no hi ha cap manera més segura de posseir-les que la
destrucció.”
Per destruir els catalans n’hi ha prou en destruir la cultura i la llengua com a principal
signe d’identitat, especialment com a lligam entre tots els territoris de parla catalana?
Sembla que aquesta és una de les batalles que l’Estat ha desplegat contra nosaltres des de
fa temps amb l’ajuda d’un partit taronja que a poc a poc va tornant a la cleda del PSC i
també, cal dir-ho, amb la nostra deixadesa a l’hora d’aplicar la immersió lingüística a
l’escola i a l’hora de fer complir les normes dictades pel nostre parlament.
Segueix Maquiavel explicant per què l’única manera de conservar una terra conquerida és
la destrucció. Una destrucció de caràcter militar donat que en ple segle XV encara
predominava la mentalitat bèl·lica com a exercici de força i poder.
Avui dia, amb les armes de les democràcies febles i imperfectes es poden destruir
poblacions, idees i llibertats. La utilització del braç de la justícia és cada dia més comú en
països que tenen una democràcia incipient, com ara Brasil i Turquia, o també en països de
tradició més democràtica com els EUA quan apareixen personatges maquiavèl·lics com
Trump.
Aquí, en el nostre regne també ho sabem bé. Una constitució vigilada per l’exèrcit,
l’església oficial i per un Tribunal Constitucional que és el primer de no respectar-la
perquè la unitat d’Espanya és prèvia a l’existència del text Constitucional.
I segueix el text del Maquiavel;
“Qui es converteix en senyor d’una ciutat acostumada a viure en llibertat, si no la
destrueix, ja es pot preparar a ser destruït per la ciutat, perquè sempre tindrà com a
argument de la rebel·lió el nom de la llibertat i de les seves antigues institucions, les quals
no s’obliden mai per temps que passi ni per més beneficis que se n’obtinguin. I per més que
es faci o per moltes previsions que es tinguin, si no es dispersen i es divideixen els
habitants, mai no obliden aquell nom ni aquelles institucions, i aprofiten qualsevol ocasió
per tornar-hi.”
El subratllat és meu!
Si no VOLEU destruir-los, dividiu-los! Separeu-los!
Aquesta és la recepta que ens estan aplicant. Cal ser-ne conscients per tal d’evitar
alimentar-la des de dins. Cosa que fem quan passem de la crítica i de la protesta,
totalment necessàries i legítimes, a l’exabrupte al desdeny i a l’insult.
En conseqüència si no volem autodestruir-nos, no fomentem la divisió!
Són moltes les conclusions pràctiques que se’n desprenen d’aquest text, però deixaré que
cada lector se les apliqui segons la seva convicció i possibilitats especialment amb
referència a no deixar-nos dur pel desànim i la divisió.
Una divisió que comença en la nostra ment quan cadascú de nosaltres es creu en la
possessió de la veritat. A partir d’això demanem unitat, tot creient segurament de forma
inconscient, que són els altres els qui s’han d’unir a les nostres propostes i idees.
Inconscientment, quan es fan propostes que no ens agraden les rebutgem
immediatament sense analitzar-les detingudament. Quan, per exemple, apareixen
iniciatives allunyades del nostre entorn sobre la possibilitat de construir una llista cívica, la
rebutgem d’entrada perquè pensem que no és “la nostra”.
Cal prendre’ns temps per escoltar, analitzar i digerir les idees dels altres. Escoltar vol dir
entendre, comprendre el que diu l’altre no tan sols sentir-lo, deixar-lo parlar mentre ja
preparem la resposta.
D’aquí a pocs dies tindrem l’oportunitat de fer un exercici d’escoltar i aportar les nostres
idees en la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista
Ens ha de servir per fer un pas endavant i trobar aquelles eines que ens permetin mirar
tots cap al mateix objectiu i establir camins per arribar a la independència del nostre país.
Tal com diuen els nostres colonitzadors, passem pàgina i fem realitat que el procés s’ha
acabat. Comencem una nova etapa!
Així ho espero. Som-hi!
Alfons Carreras
