Ara resulta que els activistes, que per definició son persones que es mouen per aconseguir alguna millora social i que per tant han de plantar cara als poders establerts, no poden criticar el govern. Ni el govern ni les polítiques que porta a terme.
O sigui, tu em votes, jo dic que faré una cosa i no la faig i tu calla i no em critiquis perquè això no està bé, és fer antipolítica.
Jo no sé si faig política o antipolítica però sí que sé que estic a favor de l’activisme i de la mobilització al carrer. A favor de la independència és clar. Allò dels carrers seran sempre nostres, on queda? Seran nostres quan els que manen ens autoritzin? Podrem sortir per reivindicar segons quins drets i segons quins no? Mai? …
Ara es critica l’Assemblea però això no és pas nou. Ja fa temps que a les xarxes socials es veien alguns indicis d’aquestes crítiques ara ja més obertes i signades per institucions i partits.
Abans hi havia aquell que deia que s’esborrava perquè era una associació no transversal i, es clar, s’afanyava a donar-se de baixa manifestant una incoherència remarcable.
I aquell que es queixava que l’Assemblea no feia res mentre a la seva vora segur que hi havia moltes persones que continuaven organitzant activitats, concentracions, parades, … Suposo que no ho veia perquè no es movia gaire del sofà.
I aquell que es queixava que si una convocatòria es feia massa d’hora, o massa tard, o perquè no es feia, … En fi. Molta varietat.
La conclusió que jo en treia era que hi havia persones que no ens volien activats al carrer. Ja s’ha demostrat a bastament qui mobilitza i qui no. I, ara per ara, l’ANC, única associació que té només un objectiu – la independència – és qui té estructura i poder de convocatòria. I això fa por. Per aquest motiu hi ha hagut les multes que fins ara se li han imposat i les crítiques que sembla que es van generalitzat, ara a cara descoberta.
Llàstima que jo ja soc sòcia de l’ANC perquè, si no ho fos, ara m’afanyaria a fer-me’n.
Teresa Calveres
