Fins on ens deixarem trepitjar? Fins quan ens deixarem escanyar?
Sé que el mateix títol de l’article és una provocació. Però també sé que els catalans som de bona pasta, tant, que no reaccionem fins que l’aigua està bullint i la pasta a punt d’escaldar-se.
Mentre no arriba l’asfíxia no es dispara el mecanisme d’autodefensa. Els nostres botxins, sabent-ho, ens apliquen el principi de la granota que, escalfada a poc a poc sense que se n’adoni, va perdent lentament les forces fins que deixa de respirar. Els jutges apliquen la llei espanyola a la colònia seguint el principi de la granota. Sentencien a favor d’un espanyol en un petit poble del Maresme, a veure quina és la reacció. De moment ja han aconseguit que el principal responsable del sistema educatiu s’inhibeix davant del repte. Jutge 1, conselleria 0. Esperarà un temps ben calculat i sentenciarà a favor d’un altre espanyol que ja té la denúncia preparada. Els termes i condicions dependran de les nostres respostes. Si ens limitem a manifestar-nos i a fer moltes declaracions d’intencions li posarem el camí molt fàcil. Només la desobediència col·lectiva ben organitzada pot fer front a un atac ben calculat i premeditat. Un atac preparat per una minoria fatxenda que el que vol és imposar la seva llengua i tornar als temps foscos del passat.
I quina part de responsabilitat en tenim nosaltres de la situació del català? En som, com a poble, els únics responsables. Fa temps que les granotes estem en aigua calenta, estovades, cofois i cofoies de nosaltres mateixos, autoenganyats i autoenganyades. I essent com som éssers intel·ligents hem d’activar el sentit autocrític sense manies, sense pors, sense complexos. Aquí va un exemple dels nostres errors mentals. Quan parlem de l’ús de la llengua castellana a Catalunya per part dels nouvinguts i de l’escàs ús que en fan i de la inexistent voluntat d’aprendre’l sempre ens fem la següent reflexió; si una persona va a treballar a França, Alemanya o Anglaterra bé prou es veu obligat a parlar la seva llengua si vol treballar i integrar-se a la comunitat. Per què aquí no?
Les granotes, estovades, normalment no donen la resposta correcta, si és que en troben alguna, però l’única raó és que a França l’idioma oficial és el francès, a Alemanya l’idioma oficial és l’Alemany i a Anglaterra l’idioma oficial és l’anglès, mentre que Catalunya l’idioma oficial és el castellà. I punt final. No hi ha més raó que aquesta.
I encara algunes granotes diran que a la constitució es defensa l’ús dels idiomes “autonòmics”. Aquestes granotes estan al llindar de l’asfíxia!
L’autoengany de què la immersió és un model d’èxit ha fet molt mal. Ara en paguem les conseqüències. Els catalans sempre agafem el camí més fàcil i estem poc avesats a fer sacrificis personals per defensar els nostres drets. La incomoditat de forçar als mestres castellanoparlants a utilitzar el català és deguda al fals concepte de bonisme que sempre ens fa perdre. Serem bons fins que no serem! Els castellanoparlants no en tenen cap de complexa quan ens obliguen a parlar en el seu idioma, cap ni un. Estan encantats que siguem tan bones persones i tan ben educats.
I per acabar, alguns diuen que fer del català idioma oficial no és garantia que sobrevisqui a la potència del castellà. D’acord, però la probabilitat de sobreviure és infinitament més alta que si no ho és. I només en poso un exemple ben senzill i comprovable. Mireu les etiquetes dels productes als supermercats quantes n’hi ha en portuguès i no en català. I receptes i manuals d’instruccions que són autèntiques bíblies idiomàtiques amb infinitud de plecs i plecs i un munt de paper per fer-hi cabre un bon grapat d’idiomes oficials.
Manifestem-nos i siguem responsables en l’ús de la llengua, siguem militants vint-i-quatre hores al dia. No ens deixem escaldar fàcilment com les granotes. Hem de sortir de la zona de confort
10 desembre 2021
Alfons Carreras
