La defensa de la llengua catalana torna a ser un tema d’actualitat arran de l’enèsim atac per part de l’estat espanyol, que és una estructura política dominada per la nació castellana, per a la qual la llengua (castellana) ha estat i és un element de domini.
Des de fa segles estem immersos en una lluita per la supervivència de la llengua i de la nació. Permeteu-me que, sense saber massa de llengües, expressi la meva opinió sobre quina és la millor manera de defensar la nostra.
Una llengua es pot parlar per herència dins el grup o nació que la parla o per elecció per part de persones que s’acosten al grup des de fora, o per les dues coses, com és el meu cas i el de molts catalans i catalanes que som fills de pares de dues nacions diferents. Pel que fa a l’elecció, crec que el prestigi de la llengua i de la nació que la parla té una influència rellevant. Per tal que els nouvinguts i els fills de persones immigrades parlin la llengua i també per tal que els catalans de naixement la continuïn parlant, cal que uns i altres tinguin la sensació que s’apunten o estan apuntats a un grup guanyador. Cal que la pertinença a la nació sigui un motiu d’orgull, d’anar pel món amb el cap alt, mirant els altres de fit a fit.
El prestigi d’una nació i de la seva llengua, prové, en gran manera, de la fermesa que la nació demostri en la defensa de la seva llibertat. Tant aquells que ens miren des de fora com aquells que han vingut a viure entre nosaltres han de tenir la sensació que val la pena apuntar-se a la llengua i al grup que la parla, la nació. I l’únic camí digne perquè una nació sigui respectada és la lluita contra aquells que la volen sotmetre i, deixeu-m’ho dir, cal que el resultat en sigui la victòria. L’octubre del 2017 era un moment on ens jugàvem gran part de la nostra credibilitat com a poble i vam fallar tots. ¿Creieu que algú ens pot respectar si declarem la independència i la suspenem tot seguit mentre posem les esperances ingènuament en una mediació sense cap capacitat de pressió? Jo crec que no. No es pot esperar que t’ajudin quan tu no ets capaç de fer-te respectar. I no penseu que carrego contra els nostres representants, tots en tenim la nostra responsabilitat. Al carrer hem estat tan ingenus com ells.
Ara, l’any 2021, les iniciatives per defensar la llengua són menys dràstiques i més semblants a altres coses que hem intentat en dècades anteriors. Hi ha qui proposa pressionar el govern espanyol per tal que el català sigui reconegut com un idioma de la Unió Europea. No ho entenc. No es pot pretendre que et reconeguin la llengua al Parlament Europeu si no ets capaç ni de forçar que l’escoltin al Parlament de l’Estat al qual pertanys. Si jo fos un diputat a Estrasburg i Brussel·les no tindria gaires ganes d’ajudar algú que no fa prou ell mateix. Una altra de les iniciatives que es suggereixen periòdicament és pressionar els locals de restauració i oci, les botigues i altres serveis per tal que, almenys, ens entenguin en català. Moltes vegades això implica un cert enfrontament amb persones immigrades. No ho veig gaire clar tampoc. ¿Com podem demanar o exigir a ningú que ens atengui en la nostra llengua si no som capaços de defensar-la davant l’estat opressor?
Potser si uns i altres ens veuen lluitar lluitaran amb nosaltres. I si vencem, si aconseguim fer-nos respectar en la comunitat dels estats, ens hi podrem adreçar en la nostra llengua i els nouvinguts l’aprendran i la faran servir. Ho faran pel prestigi que ens haurem guanyat o perquè entendran per la via dels fets que cal parlar la llengua del país on viuen. I, si després de la victòria, resulta que la llengua es perd per la força d’una altra cultura (castellana, anglesa o una altra), què hi farem! Les llengües, com les nacions, neixen, canvien i, tard o d’hora, moren o es transformen. No podem pretendre ser més que el llatí i més que Roma. Ara bé, si volem que el català no mori abans d’hora hem de lluitar per un país fort, lliure i just. Si volem que la nostra cultura deixi algun llegat a futures cultures i nacions hem de fer-nos respectar. Totes les llengües, com les nacions, han de morir. Que sigui amb el cap ben alt i deixant empremta.
Josep Lluís Torres
