En els anys que fa que participo com a activista independentista m’he trobat amb molts companys i companyes de camí i he pogut copsar i entendre les seves motivacions no tan sols per desitjar la llibertat sinó també per dedicar el seu temps i esforç per aconseguir-la. També he trobat molta gent que la desitja sense arribar a implicar-se en el moviment. Miro de fer memòria i us podria dir que no recordo haver parlat mai amb cap independentista pur, de soca-rel, per essència. Vull dir que no m´ha fet mai l’efecte que tenia al davant algú amb un sentiment profund de pertinença a una nació per sobre de qualsevol altra cosa. Això sí, m’he trobat un munt de persones de bona fe, que pensen en el bé comú, amb ganes de créixer i ajudar els altres a créixer. Entre aquests “altres” sempre hi han inclòs la gent més enllà de Catalunya
Si m’he de guiar per la meva experiència personal, doncs, diria que la majoria de catalans té una visió federalista del món. Hi ha una vocació clara de fer i deixar fer. Em sembla que aquesta visió catalana del món està en sintonia amb el procés que va fent la humanitat cap a una organització global de pau social, progrés i respecte al medi ambient. Abans que no ens extingim, crec que aconseguirem una mena d’estats units del món. La potència més gran actual (Estats Units d’Amèrica) n’és un experiment bastant reeixit, si més no de portes endins. Per la seva banda, Europa camina, encara que amb molts dubtes i entrebancs, cap a la superació dels seus conflictes seculars entre nacions. A poc a poc, les nacions van cedint sobirania per tal d’arribar a un major benestar global. En aquesta perspectiva els catalans ens hi trobem còmodes. Diria que és la nostra vocació. Com va dir el president Clinton en una visita per aquests verals: “el món serà talibà o serà català”.
Així doncs, per què ens hem de molestar i lluitar per establir un anacrònic estat independent? Per què no ho deixem estar i no ens esperem pacientment que el món accepti la nostra visió de pau, llibertat i justícia per a tothom? La raó per la qual no hem de parar de lluitar és que la justícia s’aconsegueix amb esforç i la història l’ha de fer algú amb la seva actuació, no amb la seva passivitat. Necessitem un estat perquè encara estem lluny d’una utòpica situació de justícia global, per molt que a mi em pugui semblar assolible. El món encara està organitzat en estats sobirans que desconfien els uns dels altres. Europa no acaba de decidir-se a caminar cap a la seva integració i Espanya, on som ara, és un estat fallit que viu els darrers dies del projecte imperial de Castella, incapaç de proposar res que pugui incloure les altres nacions de la península Ibèrica. Malauradament, el projecte castellà d’Espanya no és reformable.
N’hi ha que ens volen entabanar amb propostes retòriques d’un estat federal, tot aprofitant el nostre tarannà solidari, a voltes poruc i malauradament acostumat a la derrota. No ens enganyem, si volem un estat federal, primer hem de ser lliures nosaltres. Si volem cedir sobirania primer hem de tenir-la. Si volem llibertat ens l’hem de guanyar. L’única manera de ser federalista és ser sobirà en primer lloc. L’única manera de construir un món millor és començant per casa nostra. Les circumstàncies de la història han conformat una nació catalana en el nostre racó de pas entre la península i la resta d’Europa. I és des d’aquí on hem d’empènyer cap a un món millor. Per això hem de lluitar per tal que Catalunya sigui un estat independent reconegut pel número més gran d’estats possible. Després hi haurà temps per cedir sobirania i per contribuir al procés de la humanitat cap a una federació mundial lliure, pròspera i justa. Soc federalista i penso que l’única manera de ser-ho és alliberar-me del projecte fracassat espanyol. Si ets federalista, lluita per la independència.
Josep Lluís Torres
