De fa molts mesos l’eix social s’ha introduït amb força al debat polític de Catalunya.
A les tertúlies, a les xarxes i a la premsa escrita es debat intensament sobre si l’eix social i l’eix nacional són compatibles o si l’un ha de prevaldre sobre l’altre.
Constato que aquells que fins fa poc acusaven els independentistes d’embolicar-nos amb la bandera són els qui s’emboliquen amb el seu eslògan universal del “sí se puede”. I cada vegada que els sobiranistes volem obrir un debat sobre la relació que hi ha entre eix social i nacional surten els gurús de la comunicació dient que ens posem nerviosos.
Sí, jo em poso nerviós quan no es vol debatre amb serenitat i objectivitat i s’adopten posicions sectàries i excloents. És l’argument del… “amb tu no”.
Jo penso que les polítiques socials que pot fer un país depenen en gran mesura de la POLÍTICA, amb majúscules, que vol dir política econòmica per fomentar l’augment de riquesa, fiscal per millorar el repartiment dels beneficis, política educativa per universalitzar les oportunitats i política social per atendre els més febles.
L’autèntica revolució del “sí se puede” només es pot portar a terme si es tenen les eines per “poder” portar a la pràctica aquestes polítiques en conjunt. Jo em pregunto: aquests partits que tant defensen la justícia social com “podran” portar-les a la pràctica formant part d’un Estat que no sap generar ocupació, que té una política fiscal nefasta i un sistema educatiu polititzat? No tenen un full de ruta? O m’ho expliquen com pensen fer-ho o trec la conclusió que simplement no volen la independència de Catalunya. Si és així, cosa molt legítima, que ho diguin clarament i que no s’amaguin darrera eslògans universals.
De cara al 27S: posicions clares.
Alfons Carreras
HGxI
