Aquesta carta que la Isabel Coixet ha publicat a El País és molt curiosa i m’agradaria contestar-la perquè em sembla que representa molt clarament el discurs de moltes persones privilegiades que estan bastant allunyades del que és la realitat del nostre país, però que allò que manifesten influeix en l’opinió de moltes persones que les coneixen i les admiren per la seva trajectòria professional.
Segurament no podré fer-li arribar la meva opinió perquè moltes vegades he escrit cartes per publicar a El País i no me n’han publicat mai cap però l’esperança és la darrera cosa que s’ha de perdre. Potser algun dia…
Per començar, Sra. Coixet, vull manifestar que comparteixo moltes de les coses que vostè ha dit.
Jo també em sento a tot arreu com a casa, m’agrada molt viatjar, conèixer gent i cultures diferents, parlar amb gent d’altres països, entendre’ls. No ho he pogut fer gaire perquè tota la meva vida he estat sotmesa a unes normes i a un horari però li asseguro que he aprofitat tot el temps de què he disposat. Segur que el seu cas ha esta bastant diferent.
També vull que les coses funcionin, que no hi hagi corrupció, que el meu país tingui bones carreteres, infraestructures adequades que permetin desenvolupament econòmic i comunicacions fluïdes, sanitat per a tothom i ensenyament de qualitat. De fet m’he passat la vida treballant per tal que el nostre país pugui tenir un ensenyament digne i hauria de matisar bastant allò que vostè diu, bastant frívolament, sobre nens i escoles, però em sembla que ara no és el moment.
És per totes aquestes coses, i moltes altres, que m’agradaria que Catalunya fos independent perquè crec que ara estem lluny de poder gaudir d’aquests avantatges que serien normals en un país normal.
Però, Sra. Coixet, vostè no ho deu saber perquè no me la imagino agafant el servei de rodalies per anar a treballar ni esperant a veure si es reactiva l’economia –com fem molts de nosaltres, la gent vulgar– a veure si els nostres fills poden trobar una feina digna, sense haver de marxar obligatòriament de Catalunya.
Aspectes què no comparteixo amb vostè, Sra. Coixet:
No comparteixo aquesta apatia aparent que mostra, aquest tantsemenfotisme que no crec que siguin reals, sinó que són recursos, diguem-ne literaris, que utilitza per mostrar que en realitat ja li està tot bé com està.
Tampoc comparteixo aquesta actitud d’estar per sobre del bé i del mal, dels que es diuen ciutadans del món però que en realitat el que volen és continuar essent ciutadans espanyols, gaudint de les polítiques portades a terme per aquests governs tan “guais” que es van alternant periòdicament, amb tot el que això comporta per a Catalunya i per a Espanya.
A mi, com a vostè, Sra. Coixet, tampoc m’agraden les banderes ni les “pàtries” ni els discursos, però m’agrada reivindicar els meus drets i protestar quan cal i, per aquest motiu, utilitzo banderes i escolto discursos, no pas per motius identitaris. De fet, quan siguem independents i no hagi de lluitar per aconseguir tot allò que volem aconseguir per tal de tenir un país més just, trauré la bandera del balcó i em dedicaré a viatjar (quan pugui), a prendre cerveses i xerrar amb els amics, a passejar, a caminar per la muntanya, a llegir novel·les, a anar al cine…
Per cert, moltes gràcies per les seves pel·lícules, m’agraden molt.
Teresa Calveras
HGxI Publicat a blogs de Vilaweb
Nota: Podeu clicar les icones de Facebook i Twitter que hi ha aquí sota i així aquest escrit arribarà als vostres amics o seguidors.
Genial, Teresa! Quines ganes que tenim tots de retirar-nos ja de les nostres "obligacions patriòtiques"… perquè aviat arribarà el moment que ja no caldrà. Tinc ganes de guardar l'estelada i participar en la nova constitució que, per fi, ens reprersentarà a tots en un País nou i per construir.
I a Catalunya es va fer el paraiso perquè tenim els pits més grans