Ara resulta que ens posen condicions per donar-nos els diners del FLA. Aquests diners són nostres, són els que hem pagat al govern espanyol per a que ens torni la misèria que ens té destinada, però fins i tot això ens volen prendre. L’excusa que posen és que ens gastem els diners en futileses i no en el que de debò interessa als ciutadans; què saben ells del que ens interessa als ciutadans?
Si els nostres polítics fan un mal ús de les nostres finances ja els castigarem nosaltres a les urnes, no necessitem que vinguin de Madrid els homes de negre per fer-nos classes d’economia. Què s’han cregut? Que som criatures a qui cal fiscalitzar? Quina serà la propera barrabassada? Demanar als funcionaris un estat de comptes i si no estan conformes amb el que compren no els pagaran el sou? És indignant.
No sóc advocat ni tècnica en lleis, però estic convençuda que aquesta mesura és il·legal i inconstitucional; s’estan apropiant d’uns diners que no són seus i aquest delicte té un nom que no els agrada sentir. Què passarà si anem a la justícia, tant a l’ordinària com al TC a demanar que es respectin els nostres drets? Voldria equivocar-me, però, veient les últimes sentències, posaria les mans al foc que no ens faran ni cas. Mentrestant ells amb els nostres diners van construint autopistes lliures de peatge per on no passa ningú, trens AVE per a sis passatgers diaris, aeroports sense avions i segueixen subvencionant la “fundación Francisco Franco”.
El que passa és que la seva veritable intenció no és que siguem estalviadors, ni que invertim més o menys en accions socials, el que pretenen és escanyar-nos econòmicament per a què donem el braç a tòrcer, per a què ens sotmetem. No ens poden convèncer parlant (bé, això ni ho intenten), ja no ens fan por quan ens amenacen amb les lleis i la constitució, no s’atreveixen a enviar-nos l’exèrcit perquè tota l’opinió mundial se’ls tiraria a sobre i Europa no permetria un conflicte armat a casa seva, només els queda el setge i això és el que han aplicat.
Al 1714 l’estat de setge consistia a no deixar entrar els subministres necessaris a la ciutat fins que els habitants havien d’obrir les portes de la muralla i rendir-se; ara, 301 anys més tard, és lleugerament diferent: simplement no ens envien els recursos necessaris per cobrir les nostres necessitats i esperen a veure quan temps triguem a claudicar. Encara hi ha algú que pensi que no som un país colonitzat?
Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxI
