Sempre he llegit que el conflicte que a l’hora de decidir crea més frustració és aquell en el qual hem de triar forçosament entre dues situacions que voldríem evitar.
La capacitat que tingui una persona o un grup de prendre la decisió més encertada farà que en comptes de produir-nos frustració, ens permeti créixer.
Aprendre a afrontar aquestes situacions no és fàcil, però per assolir-ho caldrà molta intel·ligència emocional.
Aquesta intel·ligència té molts vessants: Ésser empàtics si hi ha implicacions personals, tenir la capacitat d’allunyar-nos del conflicte per observar el seu entorn, saber mimetitzar la nostra resposta amb la de les persones que respectem, evitar respondre com ho fa qui té valors diferents dels nostres o bé evitar l’obstinació, en són manifestacions que ens poden permetre sortir-nos-en.
Tot això em ve al cap en observar la difícil situació en la qual es troba la CUP. Compten amb tota la meva comprensió perquè cap altre partit es troba davant d’un conflicte tan difícil; estan socialment als antípodes del candidat Mas i per contra, saben que sense votar-lo, aturaran el camí cap a la independència.
Com deia al principi, l’única manera de no equivocar-se és mirar de fer-se seves, com a grup, les eines que exposava. I voldria aturar-me en dues d’aquestes: en primer lloc, evitar respondre com ho farien aquells que no tenen els mateixos valors.
Estem veient com persones i col·lectius que mai han compartit els seus ideals, estan animant la CUP a evitar la investidura d’Artur Mas. Ho fan de forma vergonyant, com si no haguessin estat fins i tot bel·ligerants amb la mateixa existència de la CUP.
Mentrestant, tenim la segona de les capacitats, els amics de sempre. I pel que puc veure, aquells que han demostrat la seva admiració pel model CUP, fins i tot des d’Espanya, els recomanen el contrari.
En la meva humil opinió, això ja hauria de ser suficient per inclinar la balança i, estic segur, per créixer després del conflicte.
Antoni Rifà Ros
HGxI
