Confesso al Tribunal de la Santa Constitució (el Constitucional), a l’Audiència Nacional, a la resta de la justícia espanyola (sí, ja ho sé, un oxímoron) que he pecat de pensament, paraula, obra i omissió. Sempre, des que tinc ús de raó, m’he sentit català, he pensat i somiat en català i ací no hi podien fer res les prohibicions del dictador feixista. He demanat reiteradament, tant de forma oral com escrita, la llibertat del meu poble. M’he manifestat col·lectivament tant a casa nostra com a Europa pels drets de Catalunya; he fet proselitisme a peu de carrer i en els diferents àmbits de la vida quotidiana sempre que he pogut. Tot això ho he fet pacíficament, de manera democràtica i respectuosa. No desitjo cap mal a ningú, només vull ser lliure.
Mossèn Armengou deixà escrit als anys 50: “Caldria que els hispano-castellans fessin un esforç per situar-se al nostre lloc: ben segur que ni en nom d’Espanya ni en nom de cap altre cosa no consentirien que l’Estat no els volgués entendre en la llengua llur, ni suportarien les innombrables vexacions de què som objecte els catalans com a tals. I farien santament. Però si ells no ho consentirien, han de pensar que no tots el catalans som prou degenerats per a consentir-ho”.
Doncs això.
Joan Xuriach
HGxI
Noi com t'has retratat !!!
Molt ben dit fins al final