El PP, PSOE i Ciudadanos ( recordem el tancament de files per evitar la compareixença de Fernández Díaz al Congrés) constitueixen el que jo anomenaria el TAC o Tripartit per a Assumptes Catalans, organisme extraoficial, al·lèrgic a la democràcia i a Catalunya.
El fet que, entre els tres partits, arrepleguessin 12.400.000 vots (un 70%) a les darreres eleccions no sols desvirtua la frase ‘No tots els espanyols són iguals, hi ha de tot…’; també constata que són molts més aquells que volen anorrear la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Senzillament, no volen que siguem.
La bel·ligerància d’aquest tripartit és tan activa i freqüent que hi ha el risc de considerar-la normal quan no ho és:
- No és normal que ofeguin econòmicament a tot un territori
- No és normal que la gran majoria de les lleis aprovades pel Parlament siguin tombades al Constitucional
- No és normal que el ministre d’Interior contacti amb el cap de l’oficina Antifrau per fabricar o ‘arreglar’ proves de dubtosa veracitat contra opositors polítics
- No és normal que es vantin de carregar-se el sistema sanitari català
- I no és normal que boicotegin infraestructures.
Tot i que, des d’aquell llunyà 1714, som ben conscients d’ésser una colònia, hi ha un límit per a tot. “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció (entesa, ara i ací, com desobediència civil) és el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures”. Marquès de Lafayette.
Joan Xuriach
HGxI
