La victòria de l’independentisme el 21D és èpica i ha deixat ben tocat l’espanyolisme. La pírrica victòria en escons de Ciutadans no fa ombra a l’abast i la potència del triomf del bloc republicà, enfortit fins a uns nivells desconeguts. Els 2.078.000 vots a Junts per Catalunya, Esquerra i CUP són un salt endavant molt important, sobretot tenint en compte les condicions de repressió i les irregularitats de tot tipus en que s’ha disputat aquesta campanya.
Tots aquells que deien que amb més participació hi hauria menys independentisme ara han de callar perquè no ha estat així. Tots aquells que afirmaven que l’independentisme es nodria d’un pensament màgic i que no aguantaria el contrast amb la realitat ara han hagut de callar també. Tots aquells que afirmaven que la població castigaria el que ells consideraven fracàs en la proclamació de la república han hagut de tancar la boca. La força i la determinació del poble de Catalunya s’ha posat a prova aquest 21 de desembre i la prova ha estat superada amb nota.
Com sempre passa en les eleccions, però, després de les primeres hores d’estupor la potent maquinària mediàtica i discursiva de l’espanyolisme s’ha posat en marxa. I ho ha fet, ja te nassos, cridant a la concòrdia. Ara resulta que l’independentisme guanya la campanya més difícil, després d’un cop d’estat, amb els seus líders en exili o en presó, amb repressió i censura, amb amenaces judicials i agressions al carrer i aquesta victòria no ha de conduir a la independència sinó a restaurar la concòrdia amb Espanya. Amb l’Espanya que ha fet el cop d’estat, que ha posat els líders independentistes en presó o els ha enviat a l’exili, la que ha reprimit i censurat, la que ha omplert el país d’amenaces judicials, ahir contra un altre grup de professors, la que ha permès i tolerat les constants agressions ultres al carrer. Quin cinisme més gran.
Ens diuen, ells!, que ara el que toca és restaurar l’autonomia perduda i assegurar la convivència, com si no foren ells els qui l’amenacen la convivència i no nosaltres. A cada manifestació que fan, per exemple. I ens diuen que sobretot ara hem d’anar a poc a poc. Tant a poc a poc com siga possible. Fins i tot arriben a presentar-nos el discurs del rei d’Espanya com una crida a l’entesa, quan només va ser una reafirmació en l’’a por ellos’, la mostra indiscutible, per cert, de la seua incapacitat política. Si Felipe VI volia concòrdia que hagués començat demanant perdó als ferits i atacats el primer d’octubre. El gest li hauria donat una mica de la credibilitat que ara no té.
L’independentisme ha donat una lliçó a Espanya i a Europa de dignitat, de tensió democràtica, de resistència pacífica, de valor democràtic i d’organització. La pregunta, però, és si encertarà ara el camí a seguir després d’una victòria tan gran. O si caurà en la trampa de la recuperació de les institucions i el camí lent.
El parèntesi nadalenc era merescut i calia respectar-lo. Tothom mereixia aquests dies una mica de desconnexió. Avui, però, és el moment de començar a plantejar ja les qüestions importants i de començar a demanar respostes. I la més important de totes és saber com pensen administrar els partits polítics independentistes la victòria del 21D i on ens volen portar a tots aquests votants que no vàrem fallar, que vàrem saber estar en el nostre lloc.
Jo veig amb molta preocupació la tensió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Des de la nit electoral cada aparició pública dels dos partits ha anat acompanyada de retrets que em costen molt d’entendre, retrets que arriben sobretot de part d’ERC. Seria molt difícil d’explicar que després d’haver resistit el cop d’estat a les urnes l’independentisme fos incapaç de respondre adequadament als passadissos del Parlament. I per tant espere que les negociacions per a formar govern no acaben provocant un disgust intolerable a la gent que va defensar els col·legis i aguantar les bastonades sense pensar ni per un sol segon de quin partit era la persona que tenia al costat. Junts per Catalunya té una responsabilitat molt especial en aconseguir-ho, perquè ha guanyat dins el camp independentista i és qui ha d’iniciar les negociacions. I espere que ho faça conscient de que ara toca restituir el govern del 27S amb totes les conseqüències, fins i tot si no són agradables pel projecte de partit. La posició adoptada per la CUP en campanya en el sentit d’oferir-se a formar part del govern crec, a més, que hauria de tenir una resposta positiva per part dels altres dos partits del bloc republicà.
Un cop format el govern, però, arribarà el moment de decidir què es fa. I ací és on, en realitat, està tot en joc. Hi ha qui parla de recuperar l’autogovern autonòmic i deixar la construcció de la república per a més endavant però jo no sé veure un error més gran possible que aquest. Algú es pensa de veritat que aturarem la repressió i es restaurarà el funcionament dels departaments si ens dediquem a fer això? La causa general contra l’independentisme està en marxa i no l’aturarà un govern d’independentistes pro-autonomia. Al contrari: dedicar-nos a defensar cada competència dins el marc autonòmic espanyol només ens portarà a la paràlisi, al bucle permanent i a deixar passar els anys i les oportunitats.
A parer meu, per això, el nou govern ha de tenir com a prioritat la denúncia internacional de la repressió espanyola i la construcció de la república proclamada el 27 d’octubre. Amb gestos mesurats i que es puguen sostenir però contundents i clars. I això es pot fer precisament perquè ja hem derrotat una vegada el 155. Si el que ells anomenaven ‘el botó nuclear’ no els ha servit, a què caram hauríem de tenir por nosaltres ara?
Des del 20 de setembre Catalunya ha posat Espanya contra la paret en vuit ocasions. El mateix vint aturant el cop d’estat, el primer d’octubre votant i guanyant malgrat la repressió, el tres d’octubre i el vuit de novembre demostrant la capacitat de controlar el territori, l’11 de novembre a Barcelona i el 7 de desembre a Brussel·les, omplint els carrers. I el 21 de desembre guanyant les eleccions més difícils de totes, les més complicades. Ha estat una batalla excepcional, digna de la més gran admiració. Una batalla que s’ha guanyat en nom de la república i per la il·lusió que genera la república, no en nom d’una autonomia que ja ni ens val ni la volem.
Espanya no aturarà la repressió, això ho sabem tots. No hi haurà ni un sol gest de distensió ni acceptarà fer política, negociar res. L’únic recurs, doncs, que li quedarà és invocar una vegada i una altra el 155 i, si s’atreveix, cessar el govern, de nou, dissoldre el parlament de nou, portar-lo a judici de nou, ocupar l’autonomia de nou. Però es dóna el cas que això ja ho hem provat i n’hem eixit victoriosos. I per aquesta raó ara ells s’ho pensaran dues vegades i els serà molt més difícil obtenir de manera ràpida i fàcil les complicitats espanyoles i europees que els van permetre fer saltar pels aires l’autonomia i la democràcia. No és per tant aquest el moment de suavitzar la marxa sinó el de pitjar l’accelerador i posar gas a fons. Que, a diferència del que va passar a l’octubre, ara ja hem comprovat que la seua recepte màgica no funciona i per tant no tenim cap motiu per a tenir-los por.
Vicent Partal
Vilaweb 27.12.2017
