Volia contestar una noticia que acusava d’adoctrinament una escola catalana, una escola que conec, uns escola amiga. Però quan m’hi he volgut posar he vist que no em servien les paraules, talment com si els responsables de la notícia (no m’atreveixo a dir-ne periodistes perquè no tenen la professionalitat que cal per ser-ho) i jo parléssim dues llengües diferents i desconegudes entre elles, com si ens referíssim a dues realitats diferents.
Volia començar reflexionant sobre la paraula adoctrinar: a què ens referim, que entenem quan en parlem, buscar exemples diversos que permetessin delimitar l’àmbit del concepte i finalment passar a la realitat per poder-la contrastar amb els criteris que haguessin estat establerts anteriorment.
Però res de tot això serveix, perquè els seus criteris no tenen res a veure amb la lògica i el raonament sinó amb la mentida i la repressió. Diuen que adoctrinem quan no diem el que ells volen, adoctrinem quan expliquem la nostra història, adoctrinem quan parlem la nostra llengua, adoctrinem quan parlem de la realitat amb els infants, quan fem assemblees per organitzar l’aula i solucionar conflictes, quan els deixem parlar, quan procurem que vegin diferents punts de vista, quan volem que siguin crítics. En definitiva, adoctrinem quan eduquem.
Volen mestres titelles i alumnes incompetents, desinformats i acrítics i l’escola catalana allunyada dels nivells de professionalitat que ha aconseguit durant els darrers anys.
Teresa Calveras
HGxRep
