De la mateixa manera que l’escorpí de la faula no pot evitar picar a la granota, ofegant-se tots dos enmig del riu, els partits polítics no poden deixar de barallar-se entre ells: està en la seva naturalesa.
Perquè…què és un partit polític? Els podríem definir com associacions d’individus amb estructures piramidals, tancades i altament jerarquitzades. La base està formada pels militants (la majoria de les vegades no passen de ser uns pocs milers) i la cúspide per una elit de dirigents professionals, que viuen exclusivament de la política. Una vegada han estat votats pels ciutadans, adquireixen una condició de semidéus que, entre altres poders, els hi atorga la capacitat de saber en cada moment què és el què pensa el poble, parlant i decidint sempre en el nostre nom…encara que sovint fan exactament el contrari del què els hi demanem.
A més, dels centenars de diputats electes d’un parlament, només acaben prenent les decisions les cúpules dirigents de les diferents formacions, autèntiques oligarquies que en cada partit es podrien comptar amb els dits d’una mà. La majoria de diputats electes actuen com robots, votant en el sentit que els hi ve imposat pel seu partit.
Per això és molt més precís parlar de “partitocràcia” que no pas de democràcia.
Els nostres partits independentistes no són aliens a aquesta realitat, actuen com escorpins que s’ofegaran amb la granota perquè, senzillament, està en el seu ADN.
Em mereixen tot el meu respecte i admiració els presos polítics i els què s’han hagut d’exiliar. Ens han dut fins al punt on ens trobem però no ens poden fer arribar a la destinació final.
Repartir el vot independentista entre aquests partits és posar-nos en mans de professionals que tenen altres objectius que els del poble. És donar-los poder per a seguir fent allò que no poden deixar de fer.
Això nostre és una revolució que exigeix sortir de la capsa lògica i que tots fem sacrificis importants, lluny de la zona de confort de la política clàssica. Necessitem altres alternatives que comparteixin les nostres il·lusions i s’emocionin amb la visió d’una República catalana.
No és la immensa força de l’enemic ni la seva violència el què ens debilita i ens afebleix emocionalment, és la manca d’unitat dels nostres representants, incapaços d’estar a l’alçada dels temps únics que viu la nostra nació.
No ho poden evitar, està en la seva naturalesa.
David Calabuig
HGxInd
D'acord, és clar! Fa anys que estem a la sínia, donant-li voltes, i encara ens sorprenem. Quan els diputats estiguin dins, hem d'encerclar el Parlament i no deixar-los sortir; això o, com fa temps, massa, que ho parlem, una plataforma electoral de tots els col·lectius que estan de veritat per la República o, encara més, no votar a cap dels dos partits autonomistes a les properes eleccions.
Joan Xuriach Fusté
Completament d’acord amb vosaltres!
Un referèndum és la màxima expressió de la democràcia perquè, precisament, es vota a favor o en contra d’una idea o pregunta que es formula al poble, i els partits polítics no s’estan repartint poder ni vots entre ells.
La democràcia de partits no serveix per endegar una revolució. S’està demostrant que tenir “3 partits/formacions independentistes” (entre cometes per no haver d’entrar en detalls…) ens afebleix i propicia que estiguem supeditats a les seves cúpules.
La qüestió és: la unitat que els hi demanem ja ha quedat clar que és una utopia irrealitzable (perquè ni amb els seus líder a les presons o a l’exili són capaços de deixar de tirar-se els plats pel cap i anar tots a una), així doncs, no seria possible bastir una estratègia que ens portés a concentrar el major nombre de vots independentistes en un únic partit?
Escolteu, a mi, en aquests moments, amb tot el què ens ha caigut al damunt, no m’importa tant a quin partit votar com el tenir la seguretat que el meu vot se sumi amb els de la resta d’independentistes. Els actuals partits “clàssics” agafen els nostres vots i els fan servir per a separar-nos i dividir-nos!
En aquest sentit, per exemple, un independentista escocès ho té molt més fàcil que nosaltres ja que té clar que ha de votar, sí o sí, al SNP. El pitjor malson per a Espanya seria que fóssim capaços d’aglutinar la nostra força, en termes de vots, en un únic partit que ens representés. Per cert, si el seu únic objectiu fos assolir la independència…molt millor!
David Calabuig
Molt ben explicat, estem visquent dies que clamen rotunditat.
Estic d'acord amb el que dieu, però és que la situació és molt complicada. Els partits polítics ara no estan fent la feina per la qual han estat escollits, ara s'han de dedicar, per culpa d'en Llarena i els seus sequaços, a fer filigranes legals per mantenir la majoria parlamentària que va sortir a les eleccions; és lògic que discrepin en quina ha de ser la solució més adient i amb tota la pressió que tenen a sobre no és d'estranyar que en un moment donat perdin els papers.
A més, tenen l'oposició unionista i els mitjans de comunicació ben atents a la que salta per aprofitar i fer-ne carnassa.
Penso que es mereixen que els fem confiança, no crec que actuïn per ànsies de poder. Tal com estan les coses, no és cap ganga ser al govern de Catalunya.
Maria Gemma Cerezo Pumariega
Vam votar i vam guanyar. A què esperem?
Em pregunto quina mena de fidelitat al mandat de l’1-O té aquest Parlament que no fa més que brandar la sobirania però agenollar-se davant les decisions polítiques del jutge Llarena. Europa ha dictat sentència: no hi ha delicte en el projecte independentista català, però els nostres representants independentistes (exceptuant la CUP) no estan actuant d’acord amb el que van prometre ni pel que van ser votats. Es van comprometre a restituir el Govern i el President Puigdemont i per por a les represàlies de l’emperador Llarena no fan més que recular, suspendre plens i ajornar decisions. No és amb polítics temorencs que es fa realitat la República votada massivament en Referèndum. Si no es veuen amb cor, pas al costat sisplau. Els qui vam defensar la democràcia l’1-O no tenim por.
Salvi Pardàs Sunyer