L’unionisme sempre s’ha mostrat molt preocupat per la “convivència” a Catalunya. Des de Jorge Fernández Díaz, el ministre de l’”Operación Catalunya”, que tant patia per l’harmonia familiar a les llars catalanes, però que es dedicava a fabricar acusacions i proves falses per desprestigiar els nostres dirigents, fins als diputats de C’s retirant amb agressivitat els llaços grocs de la bancada del Parlament o confraternitzant pels carrers de Canet amb ultres que acabaven d’agredir activistes de l’ANC, passant pels valents policies corejant el “a por ellos” camí de Catalunya en la vigília del Referèndum.
L’unionisme està tan preocupat per la convivència que davant l’allau d’agressions físiques de signe espanyolista als nostres carrers, el nou president del PP, el mateix que amenaçava el President Puigdemont que acabaria com Companys, que va ser afusellat, encara té la indecència d’esperonar a “reconquistar Catalunya”, com quan en la Guerra dels Segadors el Conde Duque de Olivares cridava a “allanar Catalunya” o el General Espartero recomanava “bombardear Barcelona cada cincuenta años para mantenerla a raya”.
En aquestes condicions hem de conviure?
El responsable de les càrregues policials de l’1-O, Coronel Pérez de los Cobos, ens ho resumeix de manera terrible: “El cumplimiento de la Ley està por encima de la convivencia”. És a dir, la “unidad de España” justifica qualsevol barrabassada i la pretesa preocupació per la “convivència” només amaga unes irreprimibles ganes de trencar-la.
Salvi Pardàs
HGxInd
