Totalment desafortunats els fets que es van produir dilluns al final de la manifestació en memòria de l’1-O; només van servir per esbravar la ràbia acumulada durant tot aquest temps, per treure la impotència que sentim per tenir els nostres polítics presos i les nostres institucions segrestades, però llevat de desfogar la frustració descarregant adrenalina, no van servir per a gaire més; i els mateixos manifestants ho sabien, sabien perfectament que no podrien entrar al Parlament i si hi entraven, què farien?
Davant d’uns actes que mirats fredament em semblen bastant il·lògics, m’he posat a pensar què els podia haver provocat. Sempre que es convoca una manifestació, concentració o qualsevol altra activitat es posa especial èmfasi, per part dels convocants, en el caràcter eminentment pacífic que ha de tenir l’acte. Durant tot el dia hi va haver diverses accions, accions que es poden considerar més o menys molestes, però que no van provocar brots violents. Fins i tot el passat dissabte 29 de setembre, davant la provocadora manifestació de la policia, tot va acabar amb increpacions verbals i l’única violència física que hi va haver va ser la dels Mossos.
Tot el dia havia transcorregut amb tranquil·litat, la manifestació de la tarda va finalitzar davant del Parlament i els organitzadors la van donar per acabada, els CDRs també van marxar, segons el testimoni dels Mossos, a què responien aquells aldarulls? Reflexionem: a qui beneficia la imatge d’un moviment independentista violent? Qui fa temps i temps que busca la foto de disturbis ciutadans amb l’estelada de fons? No costa gaire infiltrar-se a la manifestació embolicat amb la bandera, cridar consignes independentistes i després atiar els ànims de la gent, que ja estan prou caldejats; clar, van haver d’esperar al final, quan la gran majoria ja érem a casa.
No ho sé, potser són elucubracions meves. Digueu-me mal pensada.
Ma. Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd
