Hi ha una llarga, força llarga entrevista que “El Món” fa a en Toni Comín.
Personalment, se m’hi apareix més “el polític” que “la persona”. No m’he acabat de sentir bé després de llegir tot el que diu. És massa políticament correcte. És “processisme” en estat pur.
Segons ell, “… la posada en marxa del Consell de la República és imminent i podrà desplegar una part de l’acció política que el Govern de la Generalitat no pot desplegar…”. Què vol dir? Que podran fer més un grapat d’exiliats que els 70 diputats del nostre Parlament?
Parla de què “… caldran 3 d’octubres llargs…”
El 3-O és fruit de la continuïtat d’un estat emocional arran de l’1-O. Aquell clímax ja va passar. No es pot banalitzar la dificultat de què una vaga general sigui seguida per una àmplia majoria de treballadors, encara menys si “ha de durar dies”.
Moltes paraules però no sóc capaç de trobar-hi noves idees ni cap estratègia més enllà d’allò què podríem anomenar “qui dia passa, any empeny”.
Potser estic una mica baix de moral, però és que no me’ls crec. No em generen cap energia positiva. En aquests moments, abans de res, necessitem unitat. La unitat que tots cridàvem ahir a la Plaça Catalunya. La unitat que ells, sistemàticament, ens neguen.
Ho sento, però, el què jo vull escoltar són les paraules de gent que parla amb el cap però també amb el cor. Paraules com les que es van pronunciar a l’acte celebrat a Mas d’Enric.
Persones, no polítics!
David Calabuig
HGxInd
——–
A partir d’aquest escrit s’ha generat tot un debat entre els companys que escriuen en aquest blog.
Anirem publicant totes les opinions.
