Cròniques colonials (V)

Context
1981

• 25 de gener. Un grup d’intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.
• 23 de febrer, Espanya: Intent? de cop d’estat del 23 de febrer.
• 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l’intent de cop d’estat succeït justament tres mesos abans.
• 20 de novembre. Sis anys de la mort del dictador Franco.

L’article
Publicat a “Diario de Barcelona” el 4 de desembre de 1981.

La colonització, quan la víctima és un poble culturalment evolucionat i amb una personalitat tan decidida i compacta com la de la metròpoli, té alguns efectes que bé val la pena remarcar perquè normalment són negligits. Així, en aquest país nostre hi ha tot de gent que, de vegades sense adonar-se’n gaire, viuen, més o menys subterràniament, la tragèdia d’una confusió cultural que els perjudica tant com a nosaltres. És un assumpte que m’obliga a la reflexió cada vegada que em trobo amb algú o sé d’algú que, fill de pares castellanoparlants, la qual cosa no vol dir necessàriament de nissaga castellana, i resident a Catalunya des de nen o des de molt jovenet, afirma que se sent integrat a la nostra terra com un català més, però ho manifesta en castell“a i a despit que ni activament ni passiva no participi en la cultura del país, com no sigui amb la seva assistència a qualques festes de caire popular, el pintoresquisme de les quals l’atreu si fa no fa com l’encuriosiria un espectacle exòtic, puix que no és la catalanitat que hi veu o que li interessa.

Rarament crec que en aquesta afirmació d’ésser un més hi hagi mala fe. En canvi, hi ha, sovint, una alienació tan profunda que l’home o la dona en qüestió no està de fet incorporat a cap cultura, ni la dels seus pares ni la de la comunitat on viu, treballa, s’ha casat i ha tingut fills als quals pot ben bé ser que transmeti aquella posició. La cultura d’origen li resulta ja massa llunyana, oblidada com a experiència pròpia, en la mesura que tingué temps de fer-la abans de venir aquí, i tot just en reté formes de tipus, diguem-ne, oficial i constituïda per tòpics. No viu, no pot viure suficientment, les manifestacions culturals de Castella, les quals, entre nosaltres, solen quedar reservades a aquells que es giren decididament d’esquena al nostre poble o a repel hi van entrar ja d’adults.

Tot el seu bagatge vital, en aquest sentit, és la llengua que utilitza i que fa servir, la majoria de vegades, per parlar de coses no castellanes, de fets de cultura catalana, puix que aquests són els que, com a ciutadà, l’envolten. Però si, alhora, no participa ni amb la intenció en cap activitat presidida per l’esperit català, com sol mostrar-ho la seva decisió, meditada o no, de no emprar mai la nostra llengua, la qual es limita a entendre potser perquè no ha pogut evitar-ho, tampoc no viu aquesta catalanitat tot i que, en molts aspectes, es trobi immers en ella.

Aquestes persones afirmen allò que, amb la seva conducta, neguen. Ningú, per molt que digui i pretengui, no pot ésser una cosa si es refusa a formar-ne part, i menys encara, és clar, si es resisteix a reconèixer que existeix d’una forma suficient, i aquesta resistència, més o menys accentuada, s’observa cada vegada que algú, el podria ajudar a compenetrar-se amb Catalunya. Recordo ara un conegut meu que pertany a aquesta categoria ‘evasiva’ de ser català, i el seu exemple és més eloqüent que cent discursos. Mentre no s’ha deixat mai perdre cap pel·lícula sobre Algèria, Vietnam, etc; per tal de conèixer més bé la lluita d’aquests pobles, la seva personalitat i la seva història, que li mereixen grans simpaties, nova voler veure ni La ciutat cremada ni Companys, procés a Catalunya, obres que qualificà; per endavant de “propaganda política”, la qual cosa diu que no pot sofrir. Si recordem que, en el llenguatge popular, propaganda política no tan sols equival a partidisme sinó a engany premeditat, hem de deduir que ens trobem en presència d’algú que no accepta ni “d’escoltar” la versió (o una versió) que de la seva història té el poble amb el qual pretén identificar-se mentre s’empassa àvidament la dels pobles per a ell llunyans i desconeguts que no li ofereixen cap avinentesa de comprovació com la que podria fer aquí gairebé sense cap esforç.

Aquestes actituds provoquen una desorientació que aboca a la pèrdua de qualsevol identitat. Estic parlant, doncs, de persones que de cultura, entenent-la com un conjunt de referències socials que informen la nostra vida com una totalitat de sentit, no en tenen cap. Mal partides entre dues visions del món, entre dues maneres d’entendre i fins i tot de crear la realitat, no participen prou de cap d’elles perquè s’hi senten inscrites de debò. I queden incloses en aquest inscriure’s la disconformitat, la revolta, la contestació de tants i tants aspectes de la cultura a la qual hom pertany. Una disconformitat, una revolta, una resposta que, d’altra banda, només són possibles, només poden ser autèntiques i fecundes quan hom no té problemes d’identitat. Quan aquesta es insegura o es mou entre ambigüitats, hom és el nus d’una tragèdia suscitada pels poders de la metròpoli que, en no respectar la llibertat dels pobles, sense aconseguir, però d’abatre’ls del tot, faciliten la despersonalització cultural de tants homes i de tantes dones que, arrancats de casa seva per tal de contribuir a una empresa en la qual voluntàriament potser no participarien i víctimes d’un desconcert no confessat, sovint ni conscient, es queden amb les arrels a l’aire.