És d’admirar la manera com els nostres polítics, presos responen segurs, clars, tranquils als interrogatoris, fins i tot permetent-se alguna ironia. I dic que és d’admirar perquè no ho fan en les millors condicions, després d’unes quantes hores de cotxe i sense haver dormit ni menjat adequadament.
Val a dir, però, que ho tenen fàcil; només han de dir la veritat. I declaren amb l’aplom i la seguretat que dóna saber que s’està explicant el que va passar de debò, que no hi haurà proves que els desmenteixin perquè la realitat és la que és, que no han d’estar pendents que se’ls escapi alguna inconveniència i entrin en contradicció, perquè no hi ha contradiccions; declaren amb la serenitat que dóna saber que el seu és el relat de la justícia i el sentit comú i que tothom els entendrà, tothom menys la caverna.
Més difícil ho tenen els fiscals i l’advocacia de l’estat, que han de bastir una història de violència tumultuària sense res on recolzar-se, sense evidències que l’avalin, amb unes proves que es desmunten per elles mateixes. Pobres fiscals! Tenen un mandat impossible.
Però el que té la papereta més negra és el jutge Marchena. Com s’ho farà per justificar la sentència exemplar que, tan sí com no, haurà d’imposar als acusats? Em té molt intrigada veure els arguments que farà servir.
Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd
