Avui en Vicent Partal publica un editorial que interpel·la tothom.
Punyent, posa el dit a la nafra.
“… És evident que aquest afer del llaç al balcó de Palau no és el més greu
que hem hagut de suportar ni el més important ni determinant –en això
ens posaríem d’acord fàcilment
No vaig entendre, per exemple, aquella obsessió de fer un govern efectiu
que, a part de propiciar un repartiment generós de càrrecs, no ha
servit per a res més.
No vaig entendre que la CUP no fos capaç de veure
que investir Jordi Turull hores abans d’entrar a la presó era la
denúncia del règim més poderosa possible.
No vaig entendre després que
el president Puigdemont convertís la commemoració del Primer d’Octubre
en un acte partidista, relegant i probablement matant per sempre el
Consell de la República, que era l’eina més potent que teníem i podíem
imaginar. I no entenc per què el tenen paralitzat el Consell, per quina
raó, els uns i els altres, i se’l miren com si fos un artefacte explosiu
al qual val més no acostar-se. No he entès les càrregues dels Mossos ni
per què no cessen d’identificar independentistes mentre deixen campar
com volen els escamots feixistes, una nit i una altra i encara una
altra.
No vaig entendre en cap moment l’obsessió dels presos amb la
hipotètica violència que es podia produir el 21-D a Barcelona, arran de
la visita de Pedro Sánchez, com si això els importàs més que no la
protesta mateix. O els intents repetits d’apuntalar en el poder com fos
el dirigent de l’únic partit, el PSOE, que era imprescindible per a
decretar el 155 i engarjolar-los a ells. No entenc per què companys de
cel·la no poden ser companys de llista. No entenc per què uns fan vaga
de fam i uns altres no. Ni per què quan uns fan vaga de fam uns altres
filtren una fotografia, com si això fos una competició de flaixos. Ni
per què s’acaba la vaga. De fet no entenc, i com més avança el judici
menys ho entenc encara, ni tan sols per quin motiu es van lliurar als
tribunals espanyols si acabaven de proclamar la independència. No entenc
l’obsessió que tenen contra la unitat, exacerbada pels fets de
l’octubre i que ha esdevingut una autèntica fòbia per part d’ERC, ni com
és que els dirigents d’aquest partit diuen cada dia coses que no
quadren amb allò que van votar els seus militants com a proposta
política després de les eleccions del 21-D. I no cal ni dir que ja estic
més que perdut en l’espectacle –no sabria definir-ho de cap més
manera–, organitzat entorn del PDECat, la Crida, Junts per la República,
Junts per Catalunya i no sé si em deixe ningú més.
No vaig entendre
tampoc la picabaralla dins la CUP sobre si presentar-se o no, en un
moment com aquest, i no sé, sincerament, què fan els de Primàries per
Barcelona. No entenc per quin motiu Junqueras veta Puigdemont a les
europees o quan Arnaldo Otegi li proposa un front ampli, ni sé per quina
raó ara hauran d’enfrontar-se tots dos, cara a cara, i convertir les
eleccions en un fratricidi que a Espanya es miraran amb plaer. …”
