Pròleg
“L’editor em proposa d’escriure un pròleg, però em sembla suficient limitar-lo a una nota que situï el llibre. Cròniques d’una ocupació recull vint-i-set articles que foren publicats al diari Avui entre l’u de gener i el trenta de desembre de 1988. El títol és prou explícit per entendre que aquests textos denuncien allò que els nostres polítics no ignoren, però que més s’estimen de silenciar: la situació colonial de la nostra terra. Són doncs, el discurs d’algú que no renuncia a la plenitud de la seva cultura; un discurs independentista.
Manuel de Pedrolo
CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (I)
Manuel de Pedrolo
Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista, aleshores majoritàriament extraparlamentari, hi passaven els fets mencionat en aquest article d’en Jaume Renyer.
L’article
Publicat al diari AVUI un dia de 1988.
“Un dels pensadors francesos de la darrera fornada, l’Alain Finkielkraut va parlar darrerament a Barcelona, invitat per la fundació ACTA, i sembla que aprofità l’ocasió per acabar d’aclarir, si calia,els seus punts de vista sobre el nacionalisme. En distingeix un de democràtic i un d’antidemocràtic, els quals no hem de confondre, respectivament, amb el nacionalisme de defensa de les nacions oprimides i el nacionalisme d’agressió que practiquen els estats imperialistes. I, pel que he entès, el nostre és dels “bons”; sabíem que era de defensa, i ara sabem també que és democràtic. Gairebé ho tenim tot a favor, doncs!
Gairebé, repeteixo, perquè correm el perill de fossilitzar la nostra cultura i de reduir-la a un pur folklore si insistim massa en “els trets diferencials”. L’advertiment em sembla vàlid, però també em sembla que caldria dir alguna cosa més. Com aquesta: és la “projecció” d’un nacionalisme agressiu que acorrala la cultura del poble ocupat, de la qual només tolera, si arriba a tant, aquells aspectes costumistes que, sobretot si no hi intervé la llengua, poden perfectament ésser atribuïts a una peculiaritat de caràcter “regional” o sia propis d’una de les terres que legítimament formen part de la nació/estat.
Els catalans hem estat víctimes d’aquesta voluntat cada vegada que, mentre se’ns prohibia una escola en la nostra llengua i l’ús públic, sense restriccions, del català, se’ns tolerava per exemple, la sardana. Llavors és aquest nacionalisme agressiu que crea la idea o facilita la impressió de la qual s’aprofita, que el poble submergit disposa tan sols d’unes formes culturals “menors” quasi de caràcter tribal, quan de fet pot molt ben ser que, en mancar-los d’altres mitjans de defensa, els ocupats facin de la manifestació folklòrica un “centre” provisional de resistència. Això s’ha vist perfectament a les terres catalanes, on les formes “superiors” de la cultura renaixen cada cop que la pressió minva, i no dic cada vegada que desapareix, puix que fins ara sempre n’hi ha hagut.
També sóc, però, dels qui pensen que no s’ha d’insistir en allò dels “trets diferencials”, com no sigui que, si es revisa el concepte,, parlem dels colonitzadors, els quals ho són perquè exporten a casa nostra, o sia que ens importen (potser a canvi d’allò que ens prenen), unes peculiaritats que imposen o s’esforcen d’imposar amb un afany uniformitzador. Si tenim clar que som catalans que vivim a casa seva i no pas espanyols que s’hi introdueixen, de trets diferencials, aquí, només hi ha els d’ells. Els nostres, a la nostra terra, són de “norma”.
Que imposin tant com poden aquells trets que els caracteritzen en nom d’una “universalitat” no ens ha d’impressionar gens ni mica quan sabem que la cultura universal no pot pas ser una piconadora que ho aplana tot i, indiferent a la qualitat, serveix els particularisme dels pobles demogràficament, econòmicament i militarment més poderosos, de cap de les maneres una cultura comuna. Ben a l’inrevés d’allò que pretenen fer-nos empassar els afavorits per drets de conquesta amb una llengua universal (encara que, com és natural, més de mig món no l’entengui), és la que fem entre tots, la que tots contribuïm a enriquir i a transformar amb les nostres aportacions particulars.
Una cultura com la catalana, tant europea d’origen, no pot pas fer cap contribució a la cultura universal quan se’ns vol convèncer que cal fer-la passar pel sedàs d’una altra cultura que en el curs d’aquesta operació l’elimina com qui suprimeix, a l’hora de comunicar-se, unes formes dialectals que només en alguns racons tenen encara curs i són tolerables.
És el caràcter imperialista de les “grans” cultures que pot acabar per immobilitzar un poble o fer que converteixi un arcaisme en model imposat, com sembla que deia el filòsof, probablement ben conscient del capteniment cultural d’algunes comunitats sota domini de la llengua d’oïl,grandeur però potser més distret a l’hora de culpabilitzar-ne l’Estat sense els afanys hegemònics del qual potser aquestes nacions serien avui respectades per uns assoliments culturals que, és evident, fa impossibles quan se les persegueix. Si hi ha opressió, també és normal que hi hagi “delictes”.
Més encara n´hi pot haver quan una nació ha estat dividida i, sotmesa a dos estats puixants, com Catalunya, fa d’uns catalans francesos i, dels altres, espanyols obligats. Que no és indiferent aquesta divisió es veu d’allò més bé quan un “nacionalista” català afirma l’espanyolitat de la gent del Principat; quan, doncs, abandona aquella part del seu poble que ha caigut sota un altre domini perquè s’ha cedit que no n’era el propietari, i amb el qual tanmateix s’identifica el “nacionalista” que oblida, o vol oblidar, confio que sense aconseguir-ho del tot, quan en un tombant de la història fórem ocupats i que l’ocupació encara dura.
No podem pas creure que som una manifestació peculiar de lo espanyol o de l’être français, l’estat que ens cau damunt i ens identifica amb tot de documents “nacionals”, perquè aquests episodis formen part de la nostra història, de la història que tots hem viscut en la nostra condició de catalans, no pas de francesos o d’espanyols; no es pot pas viure a una banda i a l’altra, i menys encara, si és possible, quan l’altra banda estava contra la teva forma de ser, hi està encara, i és aquesta banda que posa en perill la cultura quan la condemna a reduir-se, a encallar-se en una elementalitat, per així dir-ho, que automàticament t’expulsa d’un “comú” perquè no fas la talla.
Parlar d’ocupats i, doncs d’ocupants, descriu més bé una realitat que no pas el terme nacionalisme català, cada dia més suspecte d’incloure’s en un nacionalisme espanyol disposat potser a tolerar menudes idiosincràsies, però no per això menys agressiu en no respectar la nostra integritat nacional. Vol dir, per tant, que mentre tinguin poder ens vigilaran fins a l’acta de defunció.
Es d’aquest poder que cal desfer-se si volem gaudir d’una existència suficient. El nacionalisme dernier cri no ens mena enlloc ni quan no té “obediències” espanyoles. D’altra banda, en el nacionalisme hi ha una tendència perillosa a inferioritzar l’adversari que pot extraviar el nostre pensament i la nostra acció. És tot una altra cosa l’independentisme que tan sols exalta la llibertat i, atès que som aquí, que som catalans i que ens l’han arrabassada, la llibertat del nostre poble. En la nostra actitud no hi ha d’haver ni l’ombra d’aquest xovinisme que sols prosperar entre els pobles agressors, com Franco s’encarregà de recordar-nos i com ens recorden avui la democràcia espanyola i la democràcia francesa, tant orgullosa l’una com l’altra, posseïdes totes dues pel mateix afany de grandeza o de grandeur, com si fos possible ser gran quan trepitges els petits. Als independentistes, simplement, ens fan nosa els ocupants.
