Context
Instal·lats
al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe
González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els
catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament
extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988:
No sé si estic mal informat, però em sembla que a ningú no se li ha acudit
preguntar, sigui de Castella o de les contrades castellanoparlants, si
els forasters que s’hi instal·len haurien de saber o tranquil·lament
poden ignorar la llengua del país, la castellana. I no és pas que allí
no n’hi hagi de gent de fora, he sentit dir que només a la ciutat de
Madrid hi ha més de cent mil catalans, tots ells degudament espanyols
segons la documentació obligatòria que porten a la butxaca o, distrets
s’obliden a casa, però no pas castellans, sinó gent d’una altra cultura,
d’un altre idioma.
No; em penso que si se li ha acudit a ningú anar a trobar els castellans
amb aquesta pregunta és perquè ningú vol fer el ridícul. Tothom sap que
arreu del món no hi ha res de tan natural com que l’home o la dona, que
es domicilien en una comunitat que no és la seva d’origen, aprenguin la
llengua dels indígenes entre els quals tenen la intenció de viure. No
tan sols és convenient a efectes pràctics, sinó que és una actitud
civilitzada.
Tanmateix, aquesta pregunta sí que es pot fer, i es fa, a Catalunya, com ho
demostra una interessant enquesta que darrerament, amb el propòsit
d’aclarir una mica allò que en diuen el sentiment d’identitat nacional
de la gent, el Diari de Barcelona va encarregar a una agència
especialitzada en aquests assumptes. Enquesta del resultat de la qual,
per cert, es desprèn la dada singular que entre nosaltres hi ha un quasi
set per cent de ciutadans que aquí mengen i dormen i procreen amb la
idea o el convenciment que el català no els cal ni parlar-lo ni només
entendre’l; se’n poden estar d’allò més bé.
Això, que aquesta pregunta es pugui fer i es faci aquí, a les terres
catalanes, i, encara, que alguns la contestessin com hem vist, indica
que per un motiu o altre nosaltres no entrem en aquell “arreu” on no
tindria sentit formular-la, puix que tot hi va d’una altra manera. I és
que en el nostre cas hi ha quelcom que ens distingeix, quelcom que
d’altra manera no és gens difícil de trobar si comencem per observar
(una altra cosa és que no es vulgui fer cas dels resultats d’aquesta
observació) que ningú d’estrany a la cultura castellana no intervé amb
funcions legisladores o fiscalitzadores en la llengua espanyola, mentre
en la catalana s’esdevé tot el contrari.
Són ells, els de fora, que des de fora intervenen en la nostra i la
intervenen. Ells ens diran si cal reservar-la per a usos familiars,
d’aquells que ni en Franco no gosà perseguir (possiblement perquè li
hauria calgut posar un policia a cada pis); si pot treure discretament
el nas al carrer, com un convalescent que ha de mesurar les seves forces
per no recaure, o si pot reprendre una activitat normalitzada, o sigui
sempre amb cura de no trepitjar els ulls de poll de ningú; hi ha gent
que han posat les potes on no haurien hagut d’endinsar-se i que les
tenen molt sensibles.
Naturalment, no els expliquis que si aquesta és la interpretació que fan dels drets
de cadascú, lesionen els dels catalans que viuen en algun indret del seu
territori, on només el castellà és acceptat. De seguida et serviran
aquell tòpic d’una espanyolitat compartida, comuna, que més aviat els
hauria de fer caure la cara de vergonya quan l’etziben amb una gran
ignorància real o fingida que, si som allò mateix que són ells però no
hem nascut amb el castellà a la boca, la nostra llengua és exactament
tan espanyola com la d’ells, i no pas una altra llengua espanyola si
ells no s’avenen a adjectivar també la seva, una mesura que no poden pas
adoptar, és obvi; en aquestes condicions d’igualtat tant de dret de
penetrar a les terres castellanes tindria el català com ara en té, o
se’l pren, el castellà de penetrar a casa nostra.
Que un tracte desequilibrat fins a la discriminació sigui per a ells tan
vàlid que àdhuc l’han fet legal, destrueix l’espanyolitat que se’ns
assigna tan gratuïtament i que, per si calia, queda encara compromesa
per la possibilitat de fer una pregunta que, si té sentit a Catalunya,
no en pot tenir cap a Castella.
Ens trobem per tant en un indret en el qual no valen les regles
civilitzades de l’arreu a què em referia; vivim aculats a un estrany
‘off limits’ de la normalitat a què pobles i persones solen aspirar, una
situació que ens col·loca entre els pobles ocupats, víctimes de tota
mena de beneficis econòmics i d’una importació cultural sense
contrapartida des del moment que se’ns posen fronteres on ells no en
tenen cap; des del moment que se’ns tanca amb la pretensió tan paradoxal
d’obrir-nos.
Són els sofismes contínuament repetits i que contínuament cal denunciar
dels dominadors que s’escampen; sí, però sempre reclosos en ells
mateixos, portadors dels inevitables ‘valores universales’ vehiculats
per llengües de gran calibre, sempre incapaços d’acceptar l’altre, tan
migrats, espiritualment parlant, com àvids d’avantatges. I tinc per
migrat qualsevol que es dispensa de les obligacions que imposa,
qualsevol que no permet allò que es permet. Quina obertura pot
proposar-se a un poble si no el deixes sortir de casa amb el seu nom, si
li falsifiques aquest nom cada vegada que no pots ocultar la seva
existència?
Som els vençuts d’aquesta història, una de tantes històries ingrates
d’abusos que el món ha conegut, però cap història no s’acaba del tot, ni
la derrota és mai definitiva, inapel·lable, fins que tothom calla. No
podem callar, doncs, ni ens ha d’amoïnar gaire, quan parlem, el
descrèdit que en una societat corrompuda acompanya sovint l’home i la
dona que, immunes als oportunismes que ara es porten, no es conformen
amb les tradicionals llenties.
Ara i adés sorgeixen circumstàncies o detalls, molts cops sense aparent
importància, potser anecdòtics, que corroboren el colonialisme a que
estem sotmesos i que bé val la pena d’integrar a una argumentació que es
basa en fets, no pas en opinions que poden produir ocasionalment una
prosa més o menys brillant però que deixen de banda una realitat de la
nostra condició. Res no hem de negligir, per insignificant que sembli
(gairebé sempre perquè així ens ho volen fer veure), en la defensa de la
nostra terra quan, per un costat hem d’encarar-nos amb un adversari que
ja ens ha imposat massa silencis i que quan vulgui ens en pot imposar
de nous i no menys severs, i de l’altre, ens cal espavilar els dirigents
o aspirants a dirigents que fan política espanyolista en lloc de
preparar l’alliberament del nostre país. I dic preparar-lo, no pas
aconseguir-lo amb la facilitat que hom bufa o bufava les ampolles, puix
que, com ens han dit a tots al col·legi, bé cal sembrar abans de
recollir.
En la nostra impaciència hi ha d’haver molta paciència, però no hi pot haver badoqueria.
Manuel de Pedrolo
